El video delsdos-cents mil que ha posat en circulació Griñán és realment espectacular i trist, més
enllà de les idees polítiques de cadascú. Cal tenir la cara més dura que unes
patates braves de fa tres setmanes per dir algunes de les coses que
suposadament han de mobilitzar el vot d'esquerres dels andalusos. Si ha de ser així, apaga y vámonos...
Evidentment, busca una
resposta catalana, que realimenti el circuit i esveri el personal. I com que a
aquí hi ha força penya amant de burxar en el tema i de fer electoralisme barat
a base d'insultar els andalusos, ben aviat tindrem un bonic episodi de videos
virals, de declaracions i rèpliques, de titulars explosius: aquestes coses
funcionen a Andalusia i a Catalunya. I a Madrid i a Pernambuco. Greuges i
comparacions tramposes són magnífiques vies per tensar la corda, per marcar
fronteres, per excitar les masses.
Ajuden molt, molt, a que la gent no pensi
pel seu compte, que d'això es tracta. I el poder amplificador dels mitjans
acaba de fer la feina: sempre acabem discutint sobre si els andalusos són més
ganduls o si els catalans són uns cara-girats, sobre qui viu de qui i/o millor
que qui... Un debat d'allò més enriquidor i estimulant, en efecte. I si algú es
lamenta, l'altra resposta tòpica, barata, sempre és a punt: la culpa és dels
nacionalismes, dels localismes. Quan la veritat és que l'únic problema que tots
compartim, a parts iguals, és que no hi hagi millor manera que aquesta, tan
patètica, de ser espanyols.
Però com que aquesta setmana ja he plorat prou, em
guardaré les llàgrimes per a la vinent. O per d'aquí a dues setmanes. O tres,
si cal... Per llàgrimes no quedem.
