Es la gran devaluació: no cal que la posin a la Constitució, la realitat empeny cap aquí. Tindrà, sens dubte, algunes virtuts, servirà per corregir excessos i abusos, però en general els seus efectes seran catastròfics per a la majoria. Toca, doncs, estrènyer els cinturons i instal.lar-nos una temporada en l'anar fent i encara gràcies...
Per a tothom? No, clar. Espanya no seria Espanya si no hi hagués excepcions sonades. Anem a veur, fem una repassada... I què surt? Com sempre, en trobem una, sempre la mateixa: la banca. Mantenir una llibreta s'encareix un 19%, si fa o no fa el mateix que s'encareix la targeta de dèbit, mentre que les de crèdit pugen un 10% de mitjana. La comissió mínima per trasferències puja un 35% i treure diners del caixer d'una altra entitat costa fins a un 23% més. No tothom s'estreny el cinturó ni competeix per donar més (o igual) per menys: la banca sempre guanya, amb el permís de l'Estat, faltaria més. Necessiten diners a raig. No més que altres sectors, però tenen la paella pel mànec i la llei està posada descaradament al seu servei, igual que no pocs recursos i riscos que es basen en els diners públics. Evidentment, la post-crisi no serà igual per a tothom i possiblement hi hagi coses que no canviin, a no ser que comencem a convertir les indignacions en canvis que no cal que siguin revolucionaris: n'hi hauria prou amb fer una mica de justícia. Business as usual, vaja...
(Diari de Terrassa, 04.09.2011)
