Catalunya s’està movent. Uns nou-cents mil vots a les consultes sobiranistes són una prova força clara, no del tsunami que voldrien alguns, però sí d’un desplaçament innegable del centre de gravetat. Hi ha molts futurs possibles a partir dels resultats d’aquest diumenge i els acumulats fins ara en un procés democràtic -que no ho ha tingut gens fàcil- per fer una mena de primer assaig de la gran pregunta que tard o d’hora ens haurem de fer i de respondre: ens n’anem d’Espanya o ens quedem?
Hi ha unes quantes maneres força interessants de quedar-se a Espanya, però demanen una riquesa de matisos i una capacitat d’entesa que ara són inimaginables. Fer d’Espanya una monarquia federal o un estat confederal és senzillament impossible. Ja no hi ha marge per a experiments, ni ganes. Menys encara amb la idea d’Espanya segrestada per un orgullós espanyolisme de dretes que domina l’agenda política i mediàtica. La via autonomista està esgotada, després que s’hagin marcat amb un retolador vermell ben gruixut els límits: no té més recorregut.
El tema es planteja, doncs, en termes molt crus: fins aquí ha arribat l’Estat de les autonomies per a Catalunya, i força més enllà per al País Basc i Navarra.
En la mateixa setmana tindrem una doble oportunitat de reflexió: els resultats de la consulta de diumenge i el debat al Parlament d’una proposta-tsunami, molt mediàtica però no gens viable. Tanmateix, torna a funcionar el mateix model: fem un assaig. En ambdós casos, impecablement democràtic: no hi ha res que no es pugui discutir a un Parlament o que no pugui ser preguntat directament al poble. Almenys es normalitza el debat i la llibertat de debatre. Es un gran pas endavant. Mentrestant, el cor i el cap del país estan fent encara tic-tac. Hi ha moltes coses a pensar i no es fa en dos dies: necessitem temps per al seny i per calmar les rauxes, totes les rauxes.
El punt de partida, però, és molt diferent que fa un any o dos. Va quedant força clar que així no seguirem. On continuen les discrepàncies, i continuaran, és en el punt d’arribada, en el destí final.
Però aquí i així cada vegada s’hi vol quedar menys gent.
