Repetim-ho, llibertat (sic) de pactes (sic)...

És una evidència: tenim el nostre sistema democràtic en mancs del sistema financer i dels seus interessos. De liquidar les hipoteques amb el lliurament de les claus del pis impagat, ni parlar-ne: no ens podem permetre crear inseguretat jurídica ni tocar el millor sistema financer del món, aguantat a base de diner públic i de màgia comptable. 

Val, deixem això de tornar les claus per a més endavant, però podríem limitar la “clàusula sòl”, que és la que et condemna a pagar al banc o caixa un mínim per la teva hipoteca, encara que baixi l’euríbor?  Podríem parlar dels “swap”, que posen un límit als interessos per dalt, però impedeixen que quan baixen te’n beneficiis? Ui, ui, ui, ni parlar-ne. I si vol parlar-ne, vagi al jutjat, que ja li enviarem el nostre exèrcit d’advocats. El Congrés acaba de tumbar una nova proposta que intentava limitar l’efecte d’aquestes “clàusules sòl” en les hipoteques. Traducció: la decisió més important econòmicament que prenen en sa vida les persones i famílies, la de comprar un pis, no es pot ni tan sols posar en qüestió des del punt de vista dels interessos dels ciutadans i de la justícia. 

El sistema no s’ho pot permetre, repeteixen. I a més, si toquem una coma d’aquest sistema abusiu, ens carregaríem un pilar sagrat. 

En diuen llibertat de pactes: quin sacrilegi pensar a tocar això. Llibertat i pactes, quan negocies amb un banc o una caixa, és una utopia: depèn de si tu ets grandet, mitjanet o petitó. El banc o caixa t’imposa les seves condicions, amb un cert marge per a la negociació, i visca la llibertat de pactes, per llibertat que no quedi, i per pactes menys encara. 

Com ho deien allò? Ah, sí, calla, que el mercat ja es regula a ell mateix, ja es va equilibrant i va afinant de forma harmoniosa i quasi perfecta els diferents interessos. El mercat, prodigiosament, tendeix a la perfecció, i nosaltres a creure’ns el nou catecisme i a fer els deures que ens imposen, que ara sí que anem bé. 

Però juraria que ja hem vist com acaba això: ruinosament per a la immensa majoria. Una ruïna lliurement pactada, oi?

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes