Vuit anys després,
vuit, Milletlàndia va a judici i ens promet estones molt divertides,
si és que el fàstic i el vòmit poden ser divertits. El femer del
cas Palau és simètric al del cas Pujol i formen part del mateix
final d'època, de la decadència del règim de la transició. Encara
no tenim substitut, però allò està més mort que viu.
De moment, el que
tenim són judicis i catarsis, que cal separar de les clavegueres de
l'anomenada “Operació Catalunya”. No aniran malament, perquè
sobre fonaments corcats i podrits no es pot construir res.
La frase de Millet
resumeix de què anava la cosa: “Quan jo deia que volia fer tal o
qual cosa, tothom em deia que sí”. Tothom els deia que sí. A
Aznar, a Pujol i família, a Millet… El “sí” es donava per
descomptat: ens crèiem una democràcia sana però ens van muntar, en
gran part per culpa del passotisme dels ciutadans, un sistema feudal
camuflat sota formes democràtiques.
Així, en un país
on només es podia acotar el cap i dir que sí, el pujolisme va
acabar formant part de l'aznarisme, una de les coses més tòxiques
(no oblidem tampoc el felipisme dels darrers anys, ni el borbonisme)
que han destrossat la democràcia espanyola. Això és, en el fons,
el que ara va a judici amb el cas Palau, a més de moltes altres
relacions estranyes que ves a saber si aclarirem abans del proper
mil·leni.
Són Espanya des de
Catalunya. Són una Catalunya perfectament acomodada a l'estil del
palco del Bernabéu, al repartiment de zones d'influència, a
l'intercanvi pornogràfic de favors, a les comissions i les
donacions.
Però no són tota
Catalunya, com tot el femer de la democràcia espanyola no és tota
Espanya, ni molt menys.
Milletlàndia i
Pujolàndia (i Aznarlàndia i Felipelàndia i altres...) no van aconseguir devorar el país ni tampoc no ho faran
ara, per molt que es vulgui barrejar tot. Són el passat, encara no
tancat, però el passat. Un passat espanyolíssim que, passi el que
passi, aquesta vegada no hauríem de permetre que es repeteixi… Hi
ha una oportunitat. Segurament una i només una.
Aquesta vegada, per dir que no, clar.
Aquesta vegada, per dir que no, clar.
