 |
| De visita al Valle de los Caídos |
Mentre la maquinària
judicial li fa, amb molt de gust, la feina bruta a Rajoy i la casta
nacionalista madrilenya. Mentre els de Podemos es disparen tots els
trets al peu que poden. Mentre la Gürtel apareix, una vegada més,
com el millor retrat, cru i brut, de la política espanyola. Mentre
fem veure que ens creiem que Interior desmunta la seva “brigada
político-social”... Mentre hem d’aguantar les lloances a la gran
qualitat i excel·lent salut de la democràcia en aquest país…
Mentre passen totes
aquestes coses, el general continua allà, a la seva faraònica tomba
de la vall de Cuelgamuros, a prop de l’Escorial, acompanyat d’uns
trenta mil “caídos”. Construïda per esclaus i víctimes de
guerra, la piràmide de Franco és un escarni immens i una vergonya
que en tants anys de democràcia sublim no hi ha hagut manera
d’afrontar decentment. Una vergonya com seria un mausoleu de Hitler
als afores de Berlin, per exemple. Una vergonya tan gran com les de
les fosses comunes i vorals de les carreteres de mitja Espanya,
plenes encara de cadàvers tractats miserablement. O com la
incapacitat crònica d’acabar d’una punyetera vegada amb el
franquisme i fer-ho des de la veritat, des de tota la veritat.
Democràcia de
qualitat, sana, vigorosa? Segur?
Han passat governs i
governs, de dretes, menys de dretes, d’esquerres i menys
d’esquerres, i ell continua allà. De les dretes ens ho podíem
esperar, però tanta covardia de les esquerres... Aquests dies,
alguns espavilats de la casta que s'ha quedat amb el PSOE, a la
recerca desesperada de titulars se n’han recordat: ostres, tu, fem
alguna cosa que faci soroll mediàtic, demanem que retirin la tomba
de Franco del Valle de los Caídos. Total, ja sabem que no es farà...
Igual que sabien que ERC ja demanava el mateix fa uns mesos. I tanta
altra gent abans… Quina poca vergonya. Perquè el cert és que, amb
aquestes esquerres perdudes i dividides, trigarem molt, moltíssim, a
veure el trasllat de Franco i l’alliberació dels republicans
condemnats a acompanyar-lo per tota l’eternitat.
I mentre això no
passi, l’ombra de Franco i del franquisme seguirà enverinant
aquesta Espanya (cada dia més “aquella”), endormiscada,
indiferent, tan cridanera com submissa. Un país que es va enfonsant
sense adonar-se que a sota dels seus peus hi ha encara una immensa
bassa de pus. El franquisme i el post-franquisme de perfil baix, un
virus que la transició portava a dintre i que ha anat reproduint-se.
Aquesta ombra que,
encara ara, explica tantes coses.
