No amb tots, que
això és impossible, sinó amb “aquests judicis” que
substitueixen la guerra i la política. Abans calia bombardejar
Barcelona cada cinquanta anys (sempre hi ha algun imbècil que ho
recorda), ara hem millorat molt: hem entrat en la fase del dret i la
justícia, formes suaus de guerra, moderadament destructives, per
tramposes que puguin ser.
És un progrés,
això és innegable: són garrotades, però més civilitzades. Un
dia, d'aquí a pocs mesos o dos o tres anys (depèn de massa coses,
no hi ha cap bola màgica per saber-ho) s'acabarà el recorregut dels
fiscals, les lleis, els jutges i les inhabilitacions, que són un
tipus de míssil d'un poder brutal...
Però, deixant de
banda aquest detall no gens menor, les lleis no són tan eficaces ni
radicals com la guerra i tard o d'hora s'ha d'arribar a alguna mena
d'acord. Quin pot ser aquest acord? Alguna cosa per l'estil de:
seguirem casats de cara a la galeria però dormirem en llits separats
i pagarem les factures des de comptes separats. Pel que ha estat la
història d'Espanya, és una solució refinadíssima. Més o menys
com Euskadi, que va per lliure, intel·ligentment, però no toca
massa el potet ni qüestiona obertament certes formes. La qüestió
acabarà essent salvar la cara.
Madrid (que no és
Espanya ni és tota la gent que viu a Madrid) ha perdut Catalunya.
Claríssimament. Ho saben però no estan disposats a passar a la
història com uns gallines ni com aquells que van perdre (o es van
deixar amputar, expressió que els horroritza) un tros de la sagrada
unitat de la pàtria
Faran allò de les
baralles de pati de col·legi: et deixo fer tal o qual cosa, però no
perquè ho vulguis tu, sinó perquè ho vull jo, o et foto dos
mastegots més... L'honor mal entès, ja se sap: primer demostrem qui
mana aquí, després ja veurem com trobem una sortida… Cal aprendre
de Rajoy: qui aguanta, guanya. Potser no gloriosament, però al
capdavall és així com es guanyen les guerres. Després sempre hi ha
temps per escriure o encarregar poemes èpics i llegendes...
