Segurament, amb les
classes particulars que va rebent, Rajoy ja és capaç de construir
frases complexes en anglès. Com aquesta: “Yes boss”. Acompanyada
d'uns quants “ok”, per suposat, que sempre donen color a una
conversa entre un “boss” i un subordinat.
La xerradeta
telefònica entre els dos grans líders occidentals havia de durar
vint minuts. Al final en va durar quinze. Segurament, no tenien gaire
cosa a dir, l'un, ni a escoltar, l'altre.
Podem imaginar que
si Trump passa del president mexicà i engega a fer punyetes el
primer ministre australià, el president del govern espanyol els
devia tenir per corbata. La decisió era òbvia: perfil pla, política
exterior “model catifa”. Per tant, la trucada amb Rajoy,
anunciada com un esdeveniment d'importància planetària, va ser en
to amable i submís. Com correspòn al primer contacte entre
habitants de galàxies molt, molt diferents i llunyanes.
És el que toca quan
un govern tan gelós de la sobirania com el de Rajoy li diu a
l'autèntic “boss” que si busca un representant per a afers
europeus, latinoamericans, del Magreb i d'Orient Mitjà, allà està
ell, disposat a donar-ho tot…
Més brillant, com a
estratègia internacional, impossible. És un viu reflex de la talla
política de l'actual govern espanyol: sense fer el milhomes com
Aznar al ranxo de Bush, es posa humilment a disposició de l'imperi
per fer de portaveu, portaplatets i “mamporrero” allà on més
convingui per als interessos nordamericans o “trumpistes”, que no
són ben bé el mateix.
En quinze minuts, a
la seva peculiar manera, Rajoy va dissenyar tota una política
exterior creient-se “el espabilao de Europa” i actuant com un
autèntic ignorant. Això sí que és un home d'Estat!
Però no content amb
aquesta gesta històrica, encara va tenir el valor de pronosticar
l'enfortiment de la Unió Europea malgrat el Brexit, miracle força
improbable a aquestes alçades…
A Trump, justament a
ell, que està jugant fort (i més que ho farà) per carregar-se tot
el que queda del que Europa representava. Va Rajoy, creient-se un
gran estadista, i li diu a un enemic estratègic d'Europa quatre
tòpics de segona que no es creu ni ell, que no té una idea ni
d'Europa ni d'Espanya.
“Amic Donald, tu
digues en què et podem ser útils, i ens hi posem… I si vols un
exemple d'eficàcia i estatura política, fixa't en com collem els
malvats independentistes catalans… En quatre dies es rendeixen. De
manera que ja saps, Espanya està al teu costat pa lo que usté
mande. Que tremolin els islamistes radicals, els immigrans il·legals,
els refugiats i tots els que no vulguin fer les coses com Déu mana,
com les fan els espanyols i els nordamericans normals...”
Vist des d'aquí no
fa cap mena de gràcia.
Però a la Casa
Blanca encara deuen riure ara.