Santi Vidal es
mereixia seguir essent jutge (el va castigar la Santa Inquisició per
pensar pel seu compte) però no es mereixia seguir essent senador. Ha
hagut de plegar perquè se li ha anat escalfant la boca fins que ha
acabat ficant la pota de forma espectacular. Per tant, punt per a
ERC: no és gens habitual que un senador dimiteixi, el gest és molt
digne, absolutament insòlit a Catalunya i a la resta d’Espanya.
Vidal formava part del club dels profetes i visionaris hiperexcitats
que anuncien la terra promesa i es van animant dia a dia: que si un
exèrcit, que si donar un copet de mà a l’OTAN, que si el
contraespionatge, que si els impostos, que si llistes de jutges
afectes i desafectes, que si uns estats misteriosos reconeixeran
Catalunya en cinc minus, que si uns fons d’inversió estan
disposats a posar pasta... Al final, clar, ha derrapat i s’ha
estavellat.
En paral·lel, tenim un altre culebrot, que també mereix
òbviament una dimissió, que en aquest cas no veurem: la consellera Borràs, de perfil
baix fins ara, suggerint que els funcionaris demanin festa “per
assumptes propis” el 6F per donar suport a Artur Mas. No ho va dir
literalment, però se l’entenia perfectament. Apa, ja tenim una
altra llista d’afectes i desafectes, de funcionaris patriotes i
funcionaris passotes, en el millor dels casos. Una altra ficada de
pota i una destralera confusió entre les institucions i la
política...
Sumades, dues boniques patinades en la mateixa setmana
de la fallida conferència a Brussel·les és un bon rècord. Potser ens ho intentaran vendre’ns com a èxits, i fins i tot ho faran de bona fe, portats per l'entusiasme, però no són altra cosa
que relliscades.
Relliscades que, per cert, revelen una perillosa tendència a la
fantasia en tot el procés, a base de donar ales als somnis, a les
elucubracions, a les astúcies d’amagatotis i a les hipòtesis més
agradables i dolces per animar el personal. L’únic que no fan, i
és el seu gran punt feble, és eixamplar la base del procés, obrir les fronteres del catalanisme. Prefereixen viure en la ficció i ignorar que més de mitja Catalunya té altres idees i que no està per la independència.
Sort
n’hi ha de Rajoy, dels seus aliats i socis i de la seva absoluta incapacitat de fer
autèntica política d’Estat... Amb un govern intel·ligent a Madrid, amb una "gran coalició" intel·ligent, les coses serien molt diferents a Catalunya. Però, clar, l'establishment espanyol ha triat la via més estúpida, perquè també viu en una fantasia...
 però no es mereixia seguir ess...){kind=link}