Acabem de fer un salt qualitatiu, sobre les espatlles d’un modest regidor de Vic: les amenaces són serioses, aquest és el missatge. Després de la llei venen els policies, les furgones, els calabossos, els càstigs exemplars i, ja a la vora de la darrera frontera, les presons.
Així funciona: la sedició no és cap broma, res a veure amb somriures i manifestacions.
Porta tot plegat a algun lloc? No. Només a accelerar el xoc dels trens, a dividir la gent entre el blanc o el negre. I a degradar el país. Però a Madrid hi ha massa gent convençuda de què pot guanyar la partida si apuja l’aposta, si arriba fins al final i destrossa l’adversari. La primera vegada, és probable que funcioni. Però a la llarga no servirà de res. La trituradora legal i judicial només condueix a un xoc més endavant, un dia no molt llunyà, quan el recurs a la por ja no sigui eficaç. De moment hem vist un tràiler de la pel·lícula que ens espera. Però cap dels que han escrit el guió no s’imagina que el final serà molt diferent al que els agradaria: les bones històries solen tenir girs imprevistos. I aquesta el tindrà, si no el 2017, sí uns quants anys després.
