I la propera
alcaldessa de Catalunya? Ningú no s’hi presentava, oi? Doncs no
s’entén (o sí) la punyetera mania dels mitjans i dels partits:
sumar tots els vots de tot el territori per poder dir que tal o qual
partit guanya les eleccions a tot el país. Com que és complicat
entendre què ha passat i hi ha infinites variants locals, ho
barregen tot per simplificar, però en realitat ho manipulen fins a
desfigurar els resultats.
Només els interessa fer una projecció de dades per intuir com serien unes autonòmiques o generals. Passen olímpicament de les municipals: les troben massa casolanes. Seria molt més útil, en comptes de ficar-ho tot al mateix sac, veure per exemple els resultats per blocs: grans ciutats, ciutats mitjanes, pobles grans i petits... I en comptes de sumar vots o regidors “a saco paco”, veure quins partits tenen possibilitats reals: pots tenir un munt de vots a tot un país i no rascar poder ni de casualitat. O pots perdre totes les grans ciutats i guanyar tots els pobles de menys de cent habitants: qui ha guanyat realment? El que guanya a deu municipis grans o qui obté la victòria a mil microajuntaments?
No és tan fàcil saber qui guanya i qui perd, a on i com. Sumar regidors i sumar vots indiscriminadament, a base de formatges de coloraines, implica menysprear que hi ha deu mil ajuntaments i no un “Ajuntament d’Espanya o de Catalunya”. El resultat d’aquesta tècnica és que ho desvirtua tot (a vegades de mala fe) i intoxica els ciutadans: les municipals són complexes, què hi farem... Tanmateix, la política estatal/nacional i els grans mitjans continuen tractant-les com una mena d’enquesta en to menor, com un test del “poder de veritat” sobre el mapa de Catalunya i d’Espanya. I obliden sistemàticament que són unes eleccions on es combinen els factors generals amb “les coses i la gent de casa”: per això els costa tant d’entendre que no són ni la primera volta de res ni unes eleccions marcianes.
Només els interessa fer una projecció de dades per intuir com serien unes autonòmiques o generals. Passen olímpicament de les municipals: les troben massa casolanes. Seria molt més útil, en comptes de ficar-ho tot al mateix sac, veure per exemple els resultats per blocs: grans ciutats, ciutats mitjanes, pobles grans i petits... I en comptes de sumar vots o regidors “a saco paco”, veure quins partits tenen possibilitats reals: pots tenir un munt de vots a tot un país i no rascar poder ni de casualitat. O pots perdre totes les grans ciutats i guanyar tots els pobles de menys de cent habitants: qui ha guanyat realment? El que guanya a deu municipis grans o qui obté la victòria a mil microajuntaments?
No és tan fàcil saber qui guanya i qui perd, a on i com. Sumar regidors i sumar vots indiscriminadament, a base de formatges de coloraines, implica menysprear que hi ha deu mil ajuntaments i no un “Ajuntament d’Espanya o de Catalunya”. El resultat d’aquesta tècnica és que ho desvirtua tot (a vegades de mala fe) i intoxica els ciutadans: les municipals són complexes, què hi farem... Tanmateix, la política estatal/nacional i els grans mitjans continuen tractant-les com una mena d’enquesta en to menor, com un test del “poder de veritat” sobre el mapa de Catalunya i d’Espanya. I obliden sistemàticament que són unes eleccions on es combinen els factors generals amb “les coses i la gent de casa”: per això els costa tant d’entendre que no són ni la primera volta de res ni unes eleccions marcianes.
(26 de maig, Diari de Terrassa)