Islamisme i islamofòbia són les dues cares d’una mateixa
moneda. Irracionals, d’acord, i també estúpides, les dues. Però ben reals. Ho
veiem aquests dies amb les manifestacions a Alemanya, per exemple, país vacunat
seriosament contra el racisme i altres animalades: tanmateix, el monstre
existeix i, si es donen les circumstàncies, pot tornar a créixer.
Ho hem vist a París, amb la brutal matança a Charlie Hebdo, a
la revista que va gosar publicar caricatures de Mahoma (i de Jesús, Yahveh i
qui més convingui).
Ho veiem amb els nois mentalment programats per anar pel món
a fer bestieses en nom de l’Estat Islàmic, nois que poden sortir de qualsevol
lloc d’Europa. I de Catalunya, València, Múrcia… O amb les noies que també
s’apunten alegrement a l’aventura de la Gihad. O amb les que són segrestades,
venudes, violades… I amb tantes i tantes horribles històries quotidianes que
ens donen pistes sobre els dos monstres que estem incubant a Occident.
Monstres que no són tan diferents d’altres monstres contra
els quals hem acabat combatent -i vencent temporalment- anys enrere. Una i
altra vegada, la resposta està en els valors que suposadament tenim i que no
practiquem ni defensem prou. La igualtat, la llibertat, el respecte, la
ciutadania… Grans paraules, sí, a vegades retòriques i buides: no ens les
creiem prou. Ni les defensem amb prou valentia i coherència.
Ens creiem de veritat la llibertat d’expressió o en tenim
prou amb la fórmula viciada i sovint prostituïda de la qual “gaudim” a
Catalunya i a Espanya? O és que algú es pensa que aquí seria possible un
Charlie Hebdo?
Estem disposats a defensar la llibertat de religions,
faltaria més, però també la separació rigorosa entre religió i Estat?
Estem disposats a deixar clar que Europa no és ni serà de
cultura musulmana, la qual cosa no té res a veure amb la llibertat religiosa
sinó amb els drets i deures de les persones i els valors de la societat?
Estem disposats a defensar la diversitat cultural però també
a exigir un respecte de veritat als valors que fonamenten les societats
occidentals? O a tractar els immigrants amb molta més dignitat, decència i
justícia, però també amb exigència? O ja ens va bé fer el doble joc i admetre
compartiments estancs?
Estem disposats a fer polítiques internacionals que ajudin a
la pau i a la convivència -sense anar tampoc pel món amb el lliri a la mà- en
comptes de provocar venjances, guerres i matances sense final?
Si no imaginem una estratègia que inclogui els valors occidentals
i els exigeixi seriosament, la lluita ferma i moderada contra l’islamisme
radical -sense cap mena de racisme ni d’islamofòbia-, a més de la recerca de
solucions a greuges històrics que generen l’odi i la set de venjança entre
molts musulmans, estarem alimentant dia a dia un problema que es va agreujant. Si
no creem d’una vegada polítiques d’immigració intel·ligents i coherents,
estarem simplement (com ja estem fent) creant seriosos problemes en el futur.
La violència, el terrorisme, en nom d’un déu però en
realitat en nom d’una ambició de poder i dominació, és un drama terrible que té lloc cada dia a
països llunyans. Tanmateix, de tant en tant colpeja Occident. A vegades amb
videos terrorífics, com les decapitacions. Però també amb bombes, amb assassinats…
La indiferència, la passivitat, el fer veure que no passa
res, les bones paraules sense contingut, no porten mai enlloc.
La clau està en la justícia i el respecte, sens dubte, però
també en la fermesa per defensar les llibertats, la dignitat, els drets i
deures i la convivència pacífica: imperfectes, sí, però durament conquerits al
llarg de la història. No podem malbaratar-les així com així. Si renunciem a
això (i en part hi estem renunciant implícitament, covardament), estem fotuts.
Si no sabem trobar la resposta europea, valenta, no racista
però tampoc escapista, els dos monstres que incubem -islamisme radical i
islamofòbia- es continuaran realimentant i creixent. Que és, de fet, el que
està passant.
La massacre de París és un nou avís. És evident que no serà
el darrer. I quan mirem les urnes, en els propers mesos i anys, veurem també
nous avisos: formes primitives, també, de reacció. I ens n’acabarem penedint
quan sigui tard. Cosa molt europea, per altra banda.
(8 gener 2015)
