Marx? Sí, però Karl, no Groucho

Atents a la jugada, que és bona i reveladora, almenys per a qui se senti més o menys d’esquerres, progressista i aquestes coses. I per a qui a sobre sigui afrancesat, com servidor, encara més. Monsieur Valls, el primer ministre francès, és tan heterodox, tan modern, tan innovador, que no li faria res que el PS francès deixés de ser i de dir-se “socialista”. Segons ell -i no li falta part de raó- s'ha de deixar enrere l’esquerra envellida i encarcarada, nostàlgica: massa paraules, símbols i rituals buits de significat. 

Cal entendre una part de la pel·lícula: ell es mou en clau de política francesa i de baralles internes del socialisme francès, on el qüestionen molt seriosament per ser massa de dretes. Per tant, monsieur Valls contraataca i apuja l’aposta:  proposa no tornar als orígens (actualitzats, clar), i refundar el socialisme-socialisme del segle XXI, sinó pel pragmatisme i el reformisme. Sona bé, oi? I en francès, encara més. Clar, depèn de què s’entengui per “pragmatisme”… 

Intuïm per exemple que està temptat de ser una mena de nou Tony Blair, el descafeïnador del laborisme anglès i en certa manera continuador de l’obra de Margaret Thatcher? Ja podria ser. Mentrestant, a Alemanya estan redescobrint un compatriota seu del segle XIX. És un país seriós, ja se sap: dóna gent de dretes seriosa, com la Merkel, progressismes “happyflower” i sense solidesa com els Verds, i esquerres dures. No radicals, dures, que no és el mateix. França intenta retenir un lideratge europeu que en realitat ha perdut: segurament Valls pensa que essent pragmàtics i reformistes França no perdrà la seva "grandeur". I ell podrà seguir manant, evidentment.

Mentrestant, aquí les coses també es mouen... Mentre observem com Podemos es dóna un bany de realisme, no està de més recordar que vam començar a anar malament amb un que va abandonar el marxisme per abraçar l’OTAN: va ser una de les seves primeres estafes, i la immensa majoria ho va tolerar.  I així hem acabat com hem acabat. A la misèria. 

O sigui que potser sí que cal pensar en el model alternatiu al reformisme de monsieur Valls, que porta a culminar el suicidi generalitzat de la socialdemocràcia europea. És a dir: una lectura atenta, moderna, matisada i no integrista de les tesis de Herr/Mister Marx (Karl, no Groucho), comença a ser cada dia més recomanable. O del seu col·lega Engels: droga dura, sí, però…

(25 octubre 2014)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes