A mi, ho reconec, em costa també donar-li aquest protagonisme a Mas, perquè no li veig la talla per enlloc, què hi farem… Jo li reservaria el paper central a Rajoy i la seva tropa, que són els autèntics protagonistes, els que la història convoca a un moment d’alt voltatge per al qual tampoc no donen la talla. A veure què fan ara, avui, demà, la setmana que ve.
Em costa molt, moltíssim, imaginar-me que estaran a l’alçada de la millor història d’Espanya.
Més aviat me’ls imagino fent-ho tan malament com saben, com fins ara: testosterona, lleis escrites en la pedra, ordre immutable, Espanya eterna, el rotllo de sempre. Testosterona fins a l’abisme i una mica més enllà. A veure qui els té més grossos: massa sovint la història d’Espanya s’ha escrit així.
Ja estem al final del carrer que sabíem que no tenia sortida. I ara què fem? Tot el que sigui més democràcia, sense trampetes partidistes tronades, sense que se’ns escalfi la boca més del compte, sense perdre el control, estarà bé i acabarà portant-nos a tots plegats a algun lloc que valgui la pena.
La tempesta s’emportarà moltes coses per davant i forçarà canvis esperançadors i sorprenents, segurament entre tensions que caldrà afrontar amb molta calma. Si el sistema democràtic espanyol -imperfecte, viciat- sap oferir una sortida digna i democràtica per a Espanya i Catalunya, ho veurem a partir de demà. Si no, això ja no tindrà marxa enrere i aquesta història s’haurà acabat.
(27 setembre 2014)
