Que sí, que li tenen mania a la pobra Cristina “per ser qui
és”, com diu el fiscal del cas. Com la Magdalena Álvarez, una altra a la que li
tenen mania... Ja se sap, a aquest país hi ha moltes enveges i molta mala llet.
Com a excusa, no és genial, però bé s’ha de dir alguna cosa... El problema no
és quan ho diu el/la pressumpte culpable, sinó quan això ho diu per exemple un
fiscal anticorrupció. És el cas de la pobra infanta Cristina, que es va deixar
embolicar pel seu espavilat marit però mai no va saber d’on sortia la pasta.
Com la ministra que tenia el garatge ple de Jaguars i muntava festes infantils
apoteòsiques i no se li va acudir mai preguntar d’on sortien els calers.
Tanmateix, que un fiscal sigui qui porti la defensa diu molt de la perversió i
del grau de corrosió de l’actual sistema polític. Fiscal-defensor, un nou
invent del model jurídic Gallardón, digníssim enterrador de totes les dignitats
de la democràcia, la justícia i el servei públic: és el millor ministre
anti-sistema que em puc imaginar. A innovadors en matèria de “chanchullos” i
“chapuzas” no hi ha qui ens guany: l’aforament (blindatge total per la cara) de
l’anterior rei i el processament de la infanta són dues mostres magistrals de
com es fan certes coses en aquest país i de com es pot perdre la dignitat
institucional, d’una manera tan penosa i miserable. L’invent del
fiscal-defensor, justament l’encarregat de combatre la corrupció, a més de
l’espectacular Tribunal de Cuentas i altres òrgans estatals i autonòmics
similars, ha de ser des d’ara l’objectiu dels ciutadans: necessitem fiscals que
ens defensin, per exemple davant d’Hisenda. És el mínim que podem exigir, i si
pot ser gratuïtament, millor, perquè no me’ls imagino jo passant la factura a
la Zarzuela... I ja posats, si som capaços de tenir deu mil, deu mil, aforats,
no vindrà d’un: si hem de ser iguals tots davant la llei, perquè no ens aforem
tots i “pastelegem” els judicis amb un mínim d’igualtat? Per millorar la
democràcia, que no quedi, oi?
(27.6.2014)
