Miracles reials

Em sembla increïble que a aquestes alçades de la història tot un president de la Generalitat confii en la intervenció del rei Felipe VI en l’embolic i vesper català. Si és per fer la punyeta, per intentar ficar una falca al cor de les institucions de l’Estat, pot tenir un sentit... Però em temo que no va d’això, perquè no és pas l’unic: en quatre dies s’ha posat de moda pensar que Felipe VI és com Santa Claus ... Per què no li demanem que ens resolgui la crisi? O que es faci una reforma fiscal decent, per una vegada a la història d’aquest país? O que no vagin buidant la guardiola de les pensions sense cap mena d’escrúpol? Si li podem demanar que solucioni “això de Catalunya” o que li faci el pont al president del govern espanyol, elegit democràticament, ens agradi o no, ja no vindrà d’aquí... Tot plegat, collonades: el rei que faci el seu paper de mínims, que prou feina té amb no espatllar-ho més, i que deixi que la democràcia funcioni, sense “borbonejar”, que és el que ha fet en excés i amb abús el seu pare jubilat i properament aforat retroactivament. Costa d’entendre tanta frivolitat i tanta fe en el suposat paper d’un monarca, com si esperéssim d’ell una mena de “programa de govern”. Així és com es va jutjar el seu discurs, com si fos una sessió d’investidura d’un president. I no va d’això la monarquia parlamentària, per molt imperfecta que sigui: els poders emanen del poble i es traspassen, temporalment, a unes institucions democràtiques. Ah, que són un desastre sense pal·liatius a Espanya? Sens dubte. Però només faltaria ara, que tenim una petitíssima oportunitat de recuperar la idea d’una república, li atorguem a Felipe VI -per bon xicot i ben plantat que sigui- uns poders, unes funcions que no té ni ha de tenir. “Això de Catalunya” no ho resoldrà cap rei d’Espanya. Ni Europa, ni el Papa ni l’Obama. Cal ser molt ingenu o estar molt desesperat (i sense estratègia) per pensar-ho...
(21.6.2014)

Share this: