Un salvavides de ciment ens ofegarà a tots menys a la banca

Ahir em vaig llevar amb ganes de saber què se sent quan et rescaten, quan arriba el setè de cavalleria i et posa sobre la taula cent mil milions d’euros, una xifra astronòmica. I encara hi ha qui afirma que calen cent o cent cinquanta mil milions més. Ja se sap, això de l’economia és una ciència inexacta. Doncs no vaig notar res especial. Tot funcionava més o menys igual. Clar, al principi no tenia clar si ens havien rescatat o fet un donatiu. Amb el pas de les hores era clara l’evidència: ens han llançat un salvavides de ciment armat que ens enfonsarà encara més. I com que tenim un president tan catxondo que semblava que acabava de treure els calerons del caixer automàtic i ho donava tot per resolt, prenent-nos literalment per imbècils,  doncs res, a veure com acaba el rescat de l’Armada Invencible… 

Avui segurament tampoc no notarem res d’especial. Ja anirà venint, ja. Els diners ni els veurem ni els tocarem, entraran tots directes al pou sense fons del sistema financer espanyol i desapareixeran misteriosament com els que ja hi hem abocat i els que hi abocarem. El forat és de dimensions tan còsmiques com el saqueig que han comès, com la delictiva i arrogant gestió amb la que han empastifat tot el país i part del planeta: estaven i estan segurs encara de que la llei està de la seva part, cosa ben certa per desgràcia. 

Els diners no sabrem on van a parar ni serviran de gran cosa, però ja ens comencen a suggerir que cal apujar l’IVA, fer quatre retocs a les pensions, que la sagrada sobirania espanyola estarà tutel.lada, retallar una miqueta aquí i allà. I pagarem amb impostos, amb més atur, amb menys activitat empresarial, amb més injustícia, amb menys protecció social, aquests calerons que tan gentilment semblava que ens transferien amb allò de “tu tranquil, ves fent, ja me’ls tornaràs quan puguis”. 

Insuperable, en efecte. Costava de superar Zapatero, costava força, però vet aquí que Rajoy està donant també la talla del gran estadista que és. Segur que també ha patit una indigestió d’elefants, no dels del nostre mascle alfa amb corona, no, sinó dels famosos elefants de Lakoff. Que no han estat mai res més que una versió guai d’allò del “vamos a contar mentiras, tralará”. Però fins i tot per a això cal saber-ne una mica.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes