Encara que sigui una mena de
superstar de la justícia, un personatge contradictori, cregut, venut i sobrat,
no hi ha tanta gent a Espanya que hagi tingut el valor de plantar-se al davant
de les coses intocables, dels tabús de la nostra història.
Fer-lo sant em costa
molt, massa. I llegir les batalles entre jutges com si fóssin una mena de
lluita èpica entre dretes i esquerres com les d'abans, ja em perdonaran, però
és d'una simplicitat esfereïdora.
Garzón és com ells, com els que l'han enviat
als inferns de la judicatura. Però certament no és exactament igual que els
seus botxins: no n'hi ha prou per posar-lo al santoral ni per condemnar-lo al
foc etern. I mentre discutim sobre qui és el bo i qui el dolent en aquesta
pel.lícula, mentre ens endinyen una reforma dràstica del mercat laboral (que
crearà feina i oportunitats a dojo, sens dubte), ens n'oblidem d'un tema
pendent des de l'any de la picor: que la justícia, suposadament el tercer
poder, sigui del poble i serveixi al poble.
Clar que quan els dos altres poders
ves a saber a qui serveixen, no sé si és una urgència històrica enfrontar-se al
poder més absolut, més dur, més enquistat, el judicial.
Digues-li tu "bon
dia" a un jutge ben somrient i procura caure-li bé, que si no et caurà el
pèl...
Tot i que em consta que hi ha moltíssima gent a la justícia que es creu
que serveix a la societat, el poder judicial va per lliure, sotmès a servituds
partidistes i personalistes. Passen els governs i certes coses no canvien mai.
I ens entretenim amb l'episodi aberrant de Garzón però ens oblidem, sempre,
sempre, que en altres països (nord enllà, oi?, on diuen que la gent...) la
justícia és una altra cosa.
Clar, aquí ens expliquen que pertanyem a una altra
tradició judicial... La de l'embut, potser? No fos cas que se'ns acudís canviar-la...
