Evidentment, no, no hem fet negocis aprofitant que tenim un sogre que és rei d’Espanya i que estem casats amb una infanta, que és com a un país “recio” s’anomenen les princeses dels contes. Negocis més aviat patètics, tots ells: mira que hi ha maneres elegants de fer pasta si el teu sogre és el rei. Però, clar, encara que et posis un smoking, ets el que ets, el que eres abans del “braguetazo”. I el gendre Urdanborbón ha fet un ridícul espantós i ha ficat la pota fins a l’aixella: de totes les maneres que podia triar per fer-se ric, va triar la més tronada.
I aquí el tenim, deixant la sagrada monarquia espanyola com un drap brut. La culpa? D’ell, clar. De la seva senyora que mai no va preguntar d’on sortia la pasta? Una mica, sí, però tampoc no ens passem, cosa que no justifica la descarada operació muntada des de la Zarzuela per treure la infanta del mig. Culpa de la família política? També una mica. Però no ens enganyem: de la resta de súbdits i súbdites també tenim la nostra part de culpa.
Portem dècades acceptant un tabú que no té cap mena de sentit en una democràcia, tot suposant que això ho sigui, que és molt suposar. El rei és intocable. Ell és l’autèntic pare de la pàtria, el que ens va obrir les portes a les llibertats, el que ens va salvar dels malvats colpistes del 23-F i tot aquest discurs tan, tan submís i ridícul. El rei és el que ens salva de nosaltres mateixos, el rei pot fer el que li surti dels borbons, no ha de donar explicacions de res, pot treure i posar ministres, pot governar a l'ombra d'una classe política submissa i genuflexa...
Pe aquí no anem bé. Hem de fer més de ciutadans i menys de súbdits, amb el rei i amb els banquers i amb la crisi i amb els polítics i el que calgui. Es més fàcil ser súbdits, aquest és el problema. Com ovelletes que el pastor porta a pasturar i a prendre el sol i no s'han de preguntar res, només menjar herba i deixar-se conduir. Però quan tot peta -i tot està petant, i espera’t- resulta que les coses haurien anat molt diferent si haguéssim estat a l’alçada de la nostra responsabilitat. Sí, ser ciutadà és dur i difícil, compromès. Però ara potser l’abisme estaria més lluny. El cas del gendríssim Urdanborbón, dels banquers, dels reis del totxo, dels corruptes, dels polítics que abusen de la societat, seria infinitament diferent si aquest fos, com diu la sagrada Constitució, un país de ciutadans i no de súbdits. I així ens van les coses. Sentint-ho molt, en gran part és culpa nostra.
