Costa tant d'entendre com d'explicar. Però els números són clars: el deute privat espanyol, el de les empreses i les famílies, suma més de 2 bilions i és gairebé el triple del deute públic, que està en 0,6 bilions. Tanmateix, els mercats i polítics liberals insisteixen a retallar despesa pública per calmar els acreedors i els taurons. Lògic: l'efecte és immediat, tot i que dramàtic per a les persones, mentre que el forat privat que arrosseguem està ple de totxos que no valen res i no es podrà retallar en dècades.
Per què insisteixen a mentir-nos i fer-nos creure que aquest és l'únic camí?
1) Perquè hi ha pressa, molta més pressa de la que oficialment es reconeix. El temps s'acaba...
2) Si baixes despesa, tens més diners per complir la sagrada Constitució: els deutes són el primer, encara que no et quedi res per menjar.
3) Si redueixes sector públic, faràs grans favors als teus amics del sector privat, i ja te'ls tornaran algun dia.
La cosa va d'això. I l'esquerra? Ai, senyor... Defensa sincerament el benestar, el seu ADN, però continua cometent un pecat venial, sí, i molt perillós també: negar l'evidència que si ingresses menys hauràs de fer menys. També és cert que ningú no escolta quan es diu la gran veritat: es pot retallar de moltes maneres i sense desgraciar aquest país per dècades. Per què no s'escolta? Perquè el pensament liberal ha guanyat la batalla iniciada amb el tàndem Reagan/Thatcher. L'esquerra, i la socialdemocràcia en particular, no ha construit un discurs ideològic alternatiu prou sòlid i convincent: ha confiat massa en la suposada bondat i superioritat de les seves idees. I no ha construit una ideologia moderna: ha acceptat gestionar el capitalisme amb criteris socials durant dècades, però ara la socialdemocràcia ja no li fa falta al sistema...
La batalla es va començar a perdre fa trenta anys, quan semblava que aquella senyora amb aspecte de mestressa de casa i aquell actor que feia el paper de president eren caricatures: doncs mira, ha resultat que no, que eren la punt de llança d'una operació ben pensada, ben executada, ben finançada, ben publicitada. Es mala política això de menystenir la intel.ligència dels rivals... I aquí estem, a la desesperada, intentant evitar les tisorades. I que ens prenguin encara més per babaus.
