Coses que a Europa no passaven


Aquestes coses a Europa no passen. Era el vell mantra, que repetíem una i altra vegada. El vell mite de la fortalesa Europea, emmurallada, segura, a resguard de les inclemències d'un món agitat, perillós. Tornem-ho a dir: a Europa "aquestes coses" no poden passar. El cert és que "aquestes coses" no han deixat mai de passar a Europa, però suavitzades per l'efecte sedant (en negatiu i en positiu) del model de benestar. O sigui que oblidem-nos del mantra mentre veiem una i altra vegada les imatges dels aldarulls a Londres, Manchester, Nottingham, Birmingham, Liverpool... 

Als profetes dels desastres, sempre de guàrdia, fins i tot al bell mig de l'agost, els ha faltat temps per ficar al mateix sac els aldarulls de Grècia, els de Gran Bretanya, els de les "banlieues" franceses i si cal els indignats espanyols i catalans o Breivik, el noruec terrorista a qui gairebé ningú no cataloga com a terrorista. Ja veuen un mapa d'Europa amb llumetes vermelles enceses. Senyals d'alarma. Són el mateix tots aquests aldarulls? Es evident que no, però alguna cosa hi ha... 

Cadascun respòn a causes molt diverses i poc "transplantables". Amb un rerefons comú, també innegable: el malestar de fons. Per a qui el vulgui escoltar, no costa gaire detectar-lo pràcticament a totes les societats europees. Es un zum-zum que adopta formes i sons molt diversos, que a vegades esclata i d'altres roman adormit, però que existeix. I que va creixent. Ara, tot just a principis del mes d'agost, costa de pensar en una tardor i un hivern complicats, més complicats encara que els anys dramàtics que ja tenim al darrera. Però els indicis són aquests. Hi ha molta mala maror acumulada, ja sigui per raons justes o per raons injustificables però explicables. I per algun lloc acabarà sortint, no pot ser d'una altra manera. 

En alguns moments i indrets esclatarà de forma descontrolada i en d'altres serà una mena de ferida que supura però sense arribar a esdevenir una riuada: depèn de la intel.ligència social i política de cada país, de cada moment, del conjunt d'Europa, si és que això existeix i té entitat pròpia i sòlida. L'Europa que coneixíem o somiàvem, existís o no, ha començat a passar a la història i està sotmesa a una duríssima prova: passen les coses que no haurien d'haver passat mai aquí i de moment tendim al campi qui pugui. No hi ha guió europeu per al que estem vivint ni per al que veiem a venir... Però els malestars europeus, molts i molt diferents, tendeixen a convergir o a xocar, però no a quedar discretament amagats.

(Diari de Terrassa, 11.08.2011)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes