Certament, cal un
valor molt especial, quasi suïcida, per anar al jutjat i dir que sí,
que vam decidir tirar endavant, que vam entendre perfectament que ens
ho prohibien una mica però no massa i que, sap què, senyor jutge?,
que ens la vam jugar i que cadascú faci el que hagi de fer i ja ens
trobarem al final.
Que sí, que vam
pactar algunes cosetes discretament amb el govern de Madrid, però
els uns i els altres ens les vam passar per allà on tots sabem.
Que sí, que sabíem
perfectament que estàvem traspassant una línia vermella.
Que sí, que estàvem
disposats a pagar el preu que fos necessari i que, tot i que vam
dissimular el que es va poder i com es va poder, la veritat és que
assumim el que vam fer, que ho tornaríem a fer i que ho explicarem
al món sencer i a veure qui riu l'últim.
Aquesta hauria estat
la postura èpica i política, en el més alt sentit. Un punt
suïcida, sí. Amb dos pebrots, per groller que soni.
S'entén que ningú
no vulgui fer realment de màrtir ni de Ghandi. Ni tan sols de Macià
del segle XXI i ja no diguem de Companys: a molts els sedueix
l'etiqueta de l'heroi sense pagar-ne el preu. Heroicitats, en aquests
temps, poques. Lírica i màrqueting, a dojo. Però èpica, el que
se'n diu èpica… Doncs molt justeta, la veritat. Dit sigui amb respecte envers els tres acusats gràcies als quals (entre moltíssima altra gent) el 9N vam poder votar
I aquí és on falla
el relat del 9N i de tot el que ha passat després. Primer, per la
manca de realisme i valentia a l'hora de reconèixer que cal encara
molt camí fins assolir una rotunda majoria independentista, si és
que s'hi arriba algun dia. Segon, perquè si plantes cara, plantes
cara i aguantes, per dur que sigui. Potser al final guanyaràs, o no,
qui sap: aquest és el dilema. Però moralment, guanyes sempre. I
tercer, per menystenir, en el fons, la gran majoria que compartim
rotundament que sí que volem votar (el que cadascú vulgui,
òbviament) i que deixin de prendre'ns el pèl d'una punyetera
vegada.
Són tres esquerdes
notables, que afecten a la credibilitat i a la viabilitat del relat
en el seu conjunt. Les astúcies són vàlides, clar que sí, i
intel·ligents, però ara tocava una altra cosa, molt més poderosa.
Les argúcies jurídiques, totalment legítimes, comprensibles,
potser molt hàbils, no expressen fortalesa ni convicció absolutes.
Al contrari: deixen entreveure que, en el rerefons, les coses no són ben bé com ens expliquen… Hi ha un altre relat, el joc tàctic de sempre, a curt, el que sovint fa relliscar la política catalana, que va per una altra banda… i que envia confusos missatges a la casta que des de Madrid es creu que això ho podrà acabar a base de garrotades, de por i de mitja pastanaga al final de tot.
Al contrari: deixen entreveure que, en el rerefons, les coses no són ben bé com ens expliquen… Hi ha un altre relat, el joc tàctic de sempre, a curt, el que sovint fa relliscar la política catalana, que va per una altra banda… i que envia confusos missatges a la casta que des de Madrid es creu que això ho podrà acabar a base de garrotades, de por i de mitja pastanaga al final de tot.
