Les coses, com són: l'acte al Parlament Europeu va ser un fracàs.
Un pet bufat, en llenguatge col·loquial. Aquesta és la definició
que millor encaixa amb l'heroica expedició a Brussel·les del govern català. Gesticulació de cara a la galeria, per omplir les
xarxes de tuits, de feisbucs, de missatges plens d'entusiasme per als
adictes… i fins aquí, para de comptar. Per tocar els nassos a
Madrid pot ser divertit: encaixa perfectament dintre del perillós infantilisme que evidencien les dues parts.
Però si es tractava de fer alguna cosa més seriosa, doncs
no, ha estat un fracàs claríssim. Ens venen una nova victòria de
David contra Goliat i no ha estat així.
Aquest és un dels defectes
que perd a gran part de l'independentisme voluntarista: una gran incapacitat
d'acceptar la realitat seriosament, honestament, que no impedeix que
cadascú continuï lluitant pel que cregui. És el que ja va passar
amb les eleccions o el que passa cada vegada que surt una enquesta… Neguen la realitat sistemàticament. Actitud que és una de les millors garanties per acabar no anant enlloc.
Omplir la sala del Parlament Europeu amb amics, coneguts i saludats
no és un èxit diplomàtic ni estratègic ni res de res. És,
simplement, fer el ridícul en el pitjor moment. Ara no toquen grans
escenografies, sinó feina de formigueta, ben feta, seriosa,
discreta, fins aconseguir el que almenys sí que volem una gran
majoria: votar d'una punyetera vegada. La feina que fan alguns
delegats “diplomàtics” de la Generalitat està ben encaminada,
sens dubte, i altres accions similars, també. Sense soroll i
sobretot, sobretot, sense numerets, sense sobreactuar. A Brussel·les, a les capitals europees... i a Madrid,
Per aquí es
pot aconseguir avançar a base d'anar empenyent, aconseguint simpaties,
teixint complicitats… I algun dia, no gaire llunyà,
l'establishment madrileny descobrirà que no té més remei que
acceptar un referèndum i posar-se a resar. Però tot això encara no
està madur i molt difícilment n'estarà aquest 2017, per molta
convicció aparent que es posi en el “sí o sí”.
Necessitaven
muntar la xerrada a Brusel·les? No. Podien esperar miracles? No.
L'únic que volien era escenificar una gesta èpica de cara a
Catalunya, als interessos partidistes de cadascun dels tres tenors,
per si això acaba en eleccions en pocs mesos… Que és el que
realment tenen al cap: trobar una sortida al carrer sense sortida al
qual les presses els han acabat portant.