Semblava que Podemos trencaria això, que donaria sortida política a la indignació, a tota la gent miserablement maltractada aquests anys i que renovaria l'esquerra en general i la socialdemocràcia en particular, que ha perdut el nord i la batalla contra el pensament únic neoliberal que té segrestada la política. Hi havia i hi ha espai per a una socialdemocràcia més exigent, més coherent, i per a corrents més radicals com el que representa Podemos: són o haurien de ser dues cares d'una mateixa ànima. Doncs no. Ja no serà així durant una bona temporada.
Podemos ha caigut de peus a la galleda de la vella, vellíssima política. Juràssica, com la de tota la vida. L'espectacle que estan donant (animat des dels mitjans de comunicació adictes al borbonisme constitucional, a la gran coalició i sotmesos a la banca) és d'una misèria política que impressiona. En poques setmanes han perdut el nord i han decebut moltes persones que potser no els votaven ni tampoc els votarien en el futur, però que reconeixien que feia i fa falta una bona sotraguejada. El problema de la nova política és que és això, política, i la política és fronterera amb la grandesa i amb la misèria. No és gens fàcil trobar el to de la nova política, canviar-la, ser eficaç i al mateix temps trencar els vells esquemes jeràrquics de la partitocràcia, els hiperlideratges… No n'hi ha prou amb eslògans, ni amb la tele. I potser tampoc no podia ser cosa de quatre dies, de passar de zero a cent en dos segons. Cal cuina, paciència, temps. A tota l'esquerra. Sense oblidar que si les coses continuen igual, a tot l'espectre de les esquerres, seguirem tenint els governs que ens mereixem i seguiran castigant-nos durant anys i panys. Ara per ara, això és el més probable.
