(24.11.2016) A ella li va tocar
donar la cara, pagar (una mica) les barrabassades pròpies i les dels
altres i quedar com un drap brut. Tanmateix, sabia que tenia una
certa cobertura si aguantava el xàfec (això de ser senadora tampoc
no està malament) i que més endavant podria possiblement aspirar a
una certa rehabilitació i a una mica d’afecte dels seus.
Així
funciona: si aguantes i calles, no et deixarem en pilotes i un dia
tindràs la teva recompensa. És un comportament típicament mafiós,
que trobem en molts àmbits de la vida: pura descripció de la part
més bruta i tòxica del sistema que barreja poder, diners, política,
imatge i mentides i cara dura a dojo. Rita Barberà personificava tot
això.
I ho saben fins i tot els que ara la volen convertir en
víctima injusta d’una persecució sàdica per coses
insignificants: Santa Rita dels mil euros de res o de les bosses de
mà de luxe... Ara tot són lamentacions i intents demencials de
buscar culpables. Quina barra que arriben a tenir. Que ràpid han
trobat l’argument que creuen que pot protegir-los: una mort
oportuna pot servir per a moltes coses.
És pornogràfic actuar així,
sí, però en aquest país ja queda poques coses que ens puguin
sorprendre...
Com també és pornogràfic i estúpid negar-li un
minut de silenci, un gest de respecte i humanitat, que no és
incompatible amb denunciar el que ella feia i representava: aquesta
és la ràbia que portarà Iglesias a la perdició tard o d’hora.
Però ja tenim una màrtir, al costat dels Bárcenas, dels Pujols,
els que s’aniran menjant els EREs andalusos, les Esperanzas i tota
la interminable galeria de figures il·lustres que ens han demostrat
fins a on pot caure baix la política gràcies a una immensa majoria
de ciutadans cridaners però dòcils, espantats i indiferents.
Si
ells ho fan -i ho feia amb gran naturalitat la "millor alcaldessa d'Espanya" i
part de la galàxia- és perquè nosaltres els i ens ho deixem fer,
no ho oblidem.