Ho vam veure ja amb els intents de desenterrar fósses comunes i víctimes de la repressió: obstacles i més obstacles, perquè allò oficialment no havia passat mai. I en tot cas, se’ns explicava que la recerca de la memòria històrica podia prendre una deriva perillosa, despertar els vells dimonis familiars d’aquest país... Al final, se n’han sortit i, amb l’excusa de la crisi, la reivindicació de la veritat ha anat quedant ajornada per a quian vinguin temps millors. Més concretament, per a la setmana dels tres dijous.
Però per sort tenim la justícia argentina, que ha dictat ordres internacionals de detenció contra una vintena de franquistes, encapçalats per l’incombustible Martín Villa i el sogre de Gallardón. Ara a veure què en fa, de tot plegat, la justícia espanyola. A veure quin és el grau de col·laboració del govern espanyol. Serà interessant, enmig de l’actual tempesta perfecta, fer l’enèssim intent de mirar la veritat cara a cara, d’explicar la història de veritat i de buscar responsables amb noms i cognoms. Interessant, moltíssim, però pràctic i eficaç, ara per ara ho trobo molt dubtós: em costa imaginar-me, “francament”, que la justícia espanyola accepti el repte que li plantegen des d’Argentina, que no és altre que reparar injustícies comeses fa molts, molts anys, i tapades una i altra vegada sota un espès pacte de silenci que se’ns ha venut com la clau de la convivència.
Sigui com sigui, però, el franquisme continuarà traient el nas una i altra vegada, perquè no és una història ben tancada, sobre la base de la veritat, sinó sobre el conte infantil d’una transició que va ser molt menys exemplar del que diu el mite.
(4 novembre 2014)
