Treguem-nos-ho del cap. En aquest país, tal com està muntat
tot, no hi haurà mai manera de fer net. I si no fem net, mai no ens en sortirem d'aquesta: està tot plegat massa podrit, el sistema polític i econòmic està
corcat per un virus que tard o d’hora ho acaba matant tot.
Ara sembla que
tothom està escandalitzat per les targetes “en B”, com si abans no ho sapigués ningú:
alguns dels que ara més criden sabien i saben perfectament quanta brutície
córre per les clavegueres d’aquesta societat. I se n’aprofitaven, clar. I se'n continuen aprofitant. La casta espanyola, amb 17 variants, és així.
El
problema és només Madrid, Andalusia, Galícia, València, Múrcia? No. A Catalunya
anem també ben servits.
Recordem el cas Millet, que durarà tant com la
construcció de les piràmides: no el veurem acabar mai.
I el cas Pujol? Acabarà
en alguna cosa concreta? Ni de broma: s’eternitzarà i acabarem perdent el fil.
I tots els altres casos, molts d’ells vinculats a la banca, a les altes esferes
de la política (per desgràcia, de quasi tots els colors), veurem el dia en què
es faci justícia? No.
Sabrem com ens van robar les caixes entre els uns i els
altres?
Treguem-nos-ho del cap. No ho veurem mai.
En un país on condemnen els
jutges com Silva o Garzón, per antipàtics i vanitosos que siguin, quina
justícia esperem? El missatge està claríssim: hi ha coses que no es toquen.
El
pla és enganyar-nos i despistar-nos pels segles dels segles: qui dia passa, any
empeny, el que avui és un escàndol demà queda oblidat entre nous escàndols, la
gent es cansa, s’avorreix, dimiteix algú si no hi ha més remei per dissimular
una mica… i aquí acaba tot. El virus continua treballant discretament, es va menjant
el país, les esperances de la gent.
I al final no és impossible tampoc que ens
hi acabem acostumant, que ens rendim a tota aquesta misèria. Voldria creure que
no, que acabarem dient prou i engegant-los -democràticament- a fer punyetes, a més de portar-los directament a jutjats que mereixin aquest nom i aquesta dignitat i que no siguin la pantomima amb la que ara ens distreuen i ens insulten a diari.
Tanmateix, aquesta és una societat submissa. Cridanera i
esverada, però dòcil en el fons. Una possibilitat, no gens remota, és que se'ns passi l'emprenyamenta i la indignació i mutem cap a la resignació de tota la vida. Ho veurem d'aquí a la tardor de l'any que ve…
