Tanmateix aquí ho estem barrejant tot i al final potser sí que acabarem fent un pa com unes òsties, mentre ens pensem que estem jugant a “la puta i la Ramoneta”.
La desobediència civil surt de la societat civil. No de les institucions, no dels partits. Els partits polítics, sentint-ho molt, formen més part de l’Estat, en sentit ampli, que de la societat: si no, per què es financen bàsicament amb diners públics? No agrada pensar això, ja ho sé, i serien infinitament millors i més lliures uns partits finançats al 100% pels seus membres. Però no es pot estar a missa i repicar.
Per tant, la qüestió s’adreça directament als ciutadans, per desgràcia dels governs de Barcelona i de Madrid, que no sé si han previst que això els supera: és la gent qui decidirà si es revolta pacíficament o no. Ni els polítics, ni els funcionaris, ni els partits ni els advocats de l’Estat ni els guàrdies civils: la gent. És la gent qui està ara convocada a revoltar-se i saltar-se les lleis a la torera o a passar pel tub. Ja veurem què fem com a ciutadans…
Estem fent un pas cap a un experiment tan interessant com perillós: el poder, en mans del poble. Les velles teories democràtiques ja diuen això, ja, però després el sistema representatiu s'encarrega d'aigualir-ho i de controlar les temptacions del poble…
Saltar-se el sistema s'anomena revolució, revolta civil, el que es vulgui. I qüestionarà tant el poder del govern i parlament de Madrid com els de Barcelona, i les respectives castes. I després, el diluvi.
Entre el seny i la rauxa, si no vigilen i acaben de muntar la tempesta perfecta, que no falta gaire, hi ha en marxa un tsunami que els passarà pel damunt. Perquè la gent està emprenyada, decebuda i fastiguejada per moltes coses alhora: no només es revoltarà per votar -si ho acaba fent, que no és tan fàcil i ja ho veurem-, sinó per engegar a fer punyetes tot un sistema. Que està fent mèrits de sobres, per cert.
(29 setembre 2014)
