Ho confesso. La racció diària, setmanal i mensual de
“consulta” o “procés” em comença a cansar. Especialment els dimarts, després de
la buidor de la roda de premsa setmanal en la qual el Govern català explica (en
teoria) com governa Catalunya. Però no és només el Govern, també el Parlament,
perdut ves a saber on, en les seves coses, infinitament lluny de la vida real. Crec que els símptomes que començo a notar no són
desinterès, en absolut. És saturació. Cada dia el mateix menú, potser no cansa
als que mai no en tenen prou d’una cosa, però als que voldríem viure una vida
en vàries dimensions ens acaba sortint per les orelles. Sobretot quan tot
s’acaba reduint a un torrent embafós de paraules i més paraules, de tàctiques i
tactiquetes, de jugades i jugadetes, de declaracions amunt i avall, de titulars
per a la història que només duren unes hores.
El dimarts, cada setmana, és el
dia clau: te n’adones que tenim un Govern dedicat només a fer números, a
retallar d’on pot i d’on li manen (això desequilibra i descentra, és just
reconèixer-ho), a mimar i fer favors a la casta catalana i a donar voltes i
voltes a la consulta i a totes les febleses que arrossega. I del Parlament
català ja ni en parlem: és tan superflu com el Congrés dels Diputats. Normal:
la política espanyola és així i això inclou la catalana, que és idèntica,
agradi més o menys admetre-ho. Consulta, consulta i més consulta. I la
pregunta, amb totes les seves fantasioses variants.
No passa res més? No es pot
fer res més? No hi ha manera d’estar més a prop de la gent? Diuen que sí, que
ho fan, però van amb el pilot automàtic posat. Qui dia passa, any empeny.
Evidentment, almenys per als demòcrates de veritat, la consulta és fonamental,
imprescindible. I si hi hagués pensament estratègic, en comptes d’improvisació,
millor encara. Però només és una faceta de la realitat enmig d’un món que
canvia acceleradament. A pitjor. I qui no entén com canvia acaba quedant fora
de joc.
