Si Rajoy tingués un projecte alternatiu, una oferta
emocionalment intel·ligent per posar damunt la taula, hauria estat un bon
moviment rebre abans els promotors de Societat Civil Catalana que Mas. Ja
posats a fer concessions, que el “no-think-tank” de la histèria espanyolista
veurà com un atac de fluixera intestinal, millor dir que fas cas dels
unionistes catalans que no d’un president autonòmic amb el que et fa mandra
parlar. Tanmateix, Rajoy ni té ni pot tenir un projecte ni alternatiu ni
atractiu. Ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a la democràcia. “Más de
lo mismo” i en dosis superlatives, fins que el sistema peti. La qual cosa no
vol dir que no tingui el seu públic ni molt menys que no pugui continuar
guanyant eleccions: aquest país és més resignat, submís i previsible del que
sembla.
De manera que sí, que estaria molt bé tenir un projecte atractiu
d’Espanya, però no hi ha cap indici, ni un, de què hi hagi algú amagat en algun
despatx preparant coses que valguin la pena. El joc està travat, cadascú
comença a tenir limitades les seves jugades, estem en la fase en què ha de
passar el que ha de passar i després ja veurem. Sense el xoc de la tardor aquí
no es mourà res. Típicament hispànic, terme que, sempre insisteixo amb el
mateix, inclou allò típicament català: cal mesurar les forces de cadascú, la
gosadia, la capacitat d’aguantar fins al final. Qui aguanta, guanya.
Això no
anirà de projectes atractius ni de seduccions intel·ligents. No, anirà de por,
pànic, davant de l’abisme, una por compartida per tots els jugadors: qui
aguanti més, guanya la partida. L’agost serà la pausa obligada en la que tot
quedarà en suspens: els tancs, els estats d’excepció, la desobediència civil,
la suspensió de l’autonomia, les balances fiscals, la poesia lírica... A partir
de setembre, comença el dragonkhan de veritat. Sense projectes atractius ni
terceres vies ni mandangues. Adrenalina directa en vena i a veure qui
s’acolloneix abans.
(15 juliol 2014)
