Es diu Sebastià Estradé, té 91 anys, viu a Avinyó però és de
Sallent, i porta mitja vida lluitant contra la monstruosa muntanya de sal que
l’empresa Iberpotash té al seu poble, al barri conegut com El Cogulló. És
difícil no veure-la quan anem d’excursió a la Cerdanya o a esquiar, però segur
que és impossible ignorar-la si vius a pocs metres d’aquella gegantina cosa
blanca que amenaça amb empassar-s’ho tot. Qui no la veu? La Generalitat, el
govern de Catalunya. La història es troba fàcilment a la xarxa: aquí, per exemple.
L’avi Estradé ha escrit cartes a la Unió Europea, ha
buscat testimonis, ha organitzat campanyes i ha aconseguit que el Tribunal
Suprem (de Madrid, oi?) li acabi donant la raó. És impresentable, absolutament
indecent, ofensivament insultant, que aquella muntanya blanca de sal continuï
allí. I que entre tots haguem pagat una xifra monstruosa per aturar la
salinització del Llobregat (salinització ve de sal, oi?) i que probablement
acabem pagant també els costos de resoldre aquest desastre ecològic, ambiental
i paisatgístic. El de sempre, en resum: socialitzem els desastres però mai no
socialitzem els beneficis. I no ho fan només les dretes, no, ojalà fos tan
simple: la Generalitat dels tripartits no va veure mai tampoc la muntanya. Sempre la mateixa miopia selectiva, a dreta i esquerra. Llavors encara hi ha gent que no entén què està passant i passarà a l'esquerra... De manera que entre una cosa i l'altra, el senyor Estradé s'ha fet molt més vell del que ja era quan va començar la seva lluita èpica: la idea era que, en teoria, tot se solucionaria al 2035. I després ja
veurem, potser cap al 2184 o una mica més tard...
El senyor Estradé per fi pot sentir-se feliç: ha guanyat als
jutjats. Un home cansat però tossut, ell sol contra una poderosa xarxa
d’interessos que pensa en tot menys en la gent. David contra Goliat, un tòpic, sí, però és exactament això. I com que té clar que no viurà
eternament, el senyor Estradé confia que la seva néta continuarà la seva lluita
i li donarà un sentit. Un dia o un altre, aquella muntanya blanca
desapareixerà. Ell sap que serà així i que ho pagarem entre tots. A veure si la
generació de la seva néta pot aconseguir que ho pagui qui n’ha tret beneficis.
I qui se n’ha oblidat de l’interès públic, també, ja posats.
Nous temps, no? Aquesta petita i gran història ens diu que hi ha encara esperança.
