Hi ha coses que donen una mesura de la humanitat, de la
decència, d’un país. Per exemple, com tracta els seus nens, els seus joves o
els seus vells. Venim d’una època en la qual semblava impensable abandonar-los
a la seva sort... Ja no és així. Ara és perfectament possible que hi hagi gent
que pugui negar que hi ha nens que passen gana: com a molt, una mica de
malnutrició... O qui no vol obrir menjadors escolars a l’estiu “perquè donarien
mala imatge de la nostra comunitat autònoma”. O qui es va carregant, amb
constància i tota la mala intenció del món, qualsevol residu d’aquella ideal
igualtat d’oportunitats sobre la qual es va fer el gran pacte social d’aquest
país... Les dades són una mica més brutals cada dia. A Espanya, un de cada tres
nens, segons UNICEF, viu en una família pobra. I pobra vol dir pobra, no
escassa de recursos o en situació delicada. Per altra banda, des de 2010 la
despesa pública en la infància ha caigut un 15%. Coneixent com es fan les
estadístiques oficials a aquest país (igual que les reformes fiscals, a base de
mentides, mentidetes, trampes i trampetes) podem pensar que segur que la
caiguda encara ha estat més gran i més obscena. No és la única retallada
miserable, clar, de totes les retallades miserables dels darrers temps, però és
especialment obscena, pornogràfica. Evidentment, no tothom fa el mateix, seria
injust sostenir-ho: hi ha qui lluita contra aquest desastre, qui intenta anar
posant tirites contra la crisi, amb la millor intenció del món, però sense
capacitat real per canviar les coses, per tornar a dignificar el país. Hi ha
moltíssima gent que no pensa abandonar els nens, ni els joves, ni els vells, ni
els malalts, però les coses no van per aquí: ens estan construint un país cada
dia una mica més indecent, més vergonyós, més moralment miserable. La manera
com estan tractant els nens (i tantes
coses més) és una evidència: aquest és un país avui més lleig, més pornogràfic,
que ahir i menys que demà. E(X)panya. Amb X de porno.
(26.6.2014)
(26.6.2014)
