Hi ha qui creu que el govern espanyol (i la famosa “casta
hispànica” de la qual és una mena de gestor temporal) no té cap mena
d’estratègia envers la crisi catalana. Per als acudits, funciona: un Rajoy
mandrós que deixa passar el temps, a l’espera de què els problemes es resolguin
sols... També funciona l’altre extrem: creure, com un acte de fe absoluta, que
a base de fer castells o vies catalanes, enviar cartes a mig món i sortir al
Financial Times, Europa se sentirà commoguda i donarà un copet de mà a aquests
catalans tan simpàtics i esforçats. Però em temo que les coses funcionen d’una
altra manera... Caldria escoltar més atentament, per exemple, una de les veus
més sensates i brillants del govern, el ministre Margallo. Sí, també funciona
fer acudits sobre ell, però té una estratègia força afinada. Primer, anunciar
la catàstrofe, una i altra vegada. Primitiu? Potser sí. Eficaç? A la llarga,
més del que sembla. Segon, taponar totes les vies i contactes internacionals:
bloquejar qualsevol temptació de simpatia. I està funcionant. Tercer... Apostar
per la crisi total. Sense tancs, sense collonades: el bloqueig internacional
més absolut. El buit total. I al final, la rendició i l’esclat definitiu del
problema català en mil bocins: ja tornareu de genolls a Espanya i Europa quan
sapigueu el fred que fa a fora. Ell mateix ho diu: per això s’encarrega del
tema el ministre d’Afers Exteriors i no el de Defensa. No hi haurà tancs ni
caldrà posar ningú a la presó, tot i que hi haurà moments duríssims:
l’estratègia passa per aguantar, per ofegar, per collar i per fer el buit. La
batalla final, vaja, una mena d’aposta a tot o res: una part de Catalunya
desesperada i eufòrica alhora, empesa a saltar al buit, a una declaració
d’independència a la brava, i una operació de rescat amb condicions
draconianes. La rendició final, aquest és l’horitzó. Mentrestant, aquí, anem
fent, partint d’una anàlisi força equivocada de la realitat. Amb gran part de
raó, segurament, però no és suficient.
(19.6.2014)
(19.6.2014)