Punt feble? Que aquí ni comprem ni comprarem cotxes durant molt temps i que la indústria espanyola (la segona o tercera d’Europa) depèn vitalment d’exportar-ne a cabassos. No serà pels costos laborals: 25 euros/hora contra 45 euros a Alemanya. Clar, és difícil competir amb Romania, on no arriben als 5 euros/hora. A la Xina encara menys, segur. Un altre punt feble? No hi ha marques “espanyoles” sinó cotxes fabricats a Espanya, que és molt diferent. Llegia ahir una sèrie d’informes sobre aquests temes, que van molt més enllà de les queixes dels concessionaris perquè no venen res. La conclusió? Per variar, tampoc no hi ha una política estatal (o autonòmica) amb idees clares sobre el futur del sector de l’automòbil i de tot el que orbita al seu voltant. “Política” en el sentit d’estratègia, dels governs i també del sector empresarial.
Anem fent, improvisant, rebaixant costos laborals (els que en saben diuen que són només un 11% del cost total…) a base de pressionar els treballadors… I mentrestant, el món està canviant, les empreses mouen les fàbriques allà on troben terrenys de franc, esclaus i regals fiscals… Evidentment, no sóc expert en la matèria ni pretenc semblar-ho. Però en els informes que vaig llegint s’intueix un dels principals dèficits d’aquest país, que ens està portant a la ruïna: la manca d’estratègia i de visió. Al sector del totxo o de l’automòbil o al conjunt de l’economia. Es veu a venir que tindrem un problema amb el sector de l’automòbil i que ens agafarà, per variar, fora de joc. I no és només un problema dels polítics (en part, sí), sinó del conjunt del país. Es digui Catalunya, Espanya o Vall d’Aran.
Video> Cuéntame...
 Hi ha gent que s’ha passat anys i panys criticant la cultura de l’automòbil i que ara comença a descobrir que la necessitem ...){kind=link}