A fora d’Espanya fa un fred que pela i el cel se’t cau al damunt: mira que s’ha de ser tonto o massoca per voler-ne marxar.
L’estratègia per aconseguir que els catalans dubitatius s’espantin és d’una brillantesa incomparable: por, amenaces de plagues bíbliques, sereu uns pàries, Catalunya serà com Albània, us haureu d’apuntar a la Unió del Magreb, us tallaran la llum, us boicotejarem… O us caurà al damunt el pes de la llei: poseu-vos a tremolar.
“La maté porque era mía”, vaja.
Un camí genial per aconseguir adhesions entusiastes, il.lusió, projecte col.lectiu, aquestes coses que es diuen i que podrien ser possibles si algú, de veritat, se les cregués.
Una Espanya diferent no és impensable, fins i tot penso a dies (cada vegada menys) que seria desitjable, però a la pràctica és absolutament impossible.
L’amenaça del garrot, com a únic argumentari per mantenir la unitat d’Espanya, és d’una pobresa intel.lectual i política esfereïdora. De la mateixa manera que és pobríssima la ingènua convicció de què la independència (o la interdependència o el bavierisme o el que sigui) és la solució màgica a tots els nostres mals. Però almenys aquesta ingenuïtat, a la desesperada, no va acompanyada de cap garrot amenaçador. No em sembla una diferència menor que a Catalunya aquest tema, “el tema”, es pugui discutir sense amenaces (amb alguna excepció), tot i que també amb grans dosis de demagògia, inevitable plaga de la democràcia...
El garrot, com a gran argument perquè no marxis de casa, o ni tan sols t’ho plantegis, convida justament a fer el contrari… Obrir la porta, començar a córrer i no mirar enrera. Més endavant ja tindrem temps per plorar el que hauria pogut ser...
