No han aplaudit la independència de Catalunya, ni es podia esperar, no han fet massa cas de les injustícies fiscals (que no són robatori, però sí presa de pèl), no han mostrat gaire simpatia pel nacionalisme català (ja se sap, el nacionalisme espanyol no existeix), però han dit també que cal escoltar i respectar la voluntat dels pobles, que cal trobar solucions més justes… Han trigat, però no està malament.
Tinc seriosos dubtes sobre la utilitat (i més encara sobre el grau de compromís) del “Manifest dels 300”, sí, però menysprear-lo em sembla poc intel.ligent i respectuós.
Més enllà del 25-N i de l’imprescindible referèndum (un de veritat, clar, si és que ens deixen...), hi ha un cert marge de maniobra per no trencar-ho tot i per intentar canviar a fons –una vegada més, la última- una Espanya que no té la més mínima intenció de ser ni plural ni justa. O almenys no mentre la idea d’Espanya continuï dominada aferrissadament per la casta –transversal- a la qual no li convé que canviï res.
Es pot canviar Espanya des de Catalunya? Amb el suport d’uns quants federalistes que només surten de sota les pedres quan es veu a venir que les coses van maldades?
L’experiència ens diu que no.
Val la pena intentar-ho? Potser sí, diria que sí, una darrera vegada. Perquè no sigui dit.
D’això va la partida que estem jugant tots plegats: és el darrer tren.
Per jugar-la, cal saber fins a on està disposat a arribar cadascú. Les apostes són altes i arriscades. Però el joc de sempre ja no serveix ni servirà més.
Diria que els 300 ho han entès, a la seva manera. Però... quants n’hi ha que no ho entendran mai de cap manera?
 N’hi ha més de 300, segur. Alguns d’aquests 300 tenen de federalistes el mateix que de catalanistes: res. Però uns quants més ...){kind=link}