(5.9.2012) Es evident que el govern espanyol està aprofitant les misèries pressupostàries de la Generalitat i de tantes altres autonomies per començar a posar les coses al seu lloc. O al lloc que creuen que és el seu, immutable i gairebé per designi diví: a dins del gran contenidor Espanya, sense més compartiments que, com a molt, les danses folclòriques i els formatges.
Primer va ser la campanya de culpabilització de les autonomies, que ha funcionat força bé: el món sencer ja sap que tenen la culpa de tots els nostres mals. Un èxit.
A més, això permet retallar en coses bàsiques com benestar, salut o educació, sense dir-ho obertament: simplement, estan retallant els diners de les autonomies malgastadores i culpables.
Ara, els rescats, els préstecs d'urgència i altres refinades tècniques, acaben de rematar la jugada. El proper pas està servit: s'ha de posar ordre, cosa que a Espanya sempre significa el mateix.
Mentrestant, aquí continuem fent veure que creiem que hi ha alguna possibilitat d'arribar a un pacte fiscal, a resoldre els greuges d'un país convençut de ser sistemàticament maltractat. Servirà per escalfar l'ambient de cara a la mani o a les eleccions anticipades del 2013, però per a res més.
Primer, perquè les coses són més complicades del que sembla, i els números encara més. Segon, perquè si ens posem a parlar de pactes fiscals entre territoris (que té el seu sentit si no es porta fins a certs extrems, ja siguin països, comunitats, comarques o barris), no estaria de més parlar de pactes fiscals entre persones, entre grups socials.
Aquesta és l'autèntica clau de tot plegat: la justícia fiscal s'ha de practicar entre persones i grups socials abans que entre territoris. Molt simple: proporcionalitat en el donar i en el rebre, més una part de solidaritat -transparent, controlada- per als que necessiten una empenteta. Avui tu, demà jo, vaja.
Curiós, gairebé ni se'n parla de canviar un sistema fiscal cada vegada més injust i ofensiu, que carrega la major part dels esforços sobre els de sempre, els del mig, que tolera obertament el frau, que empobreix sistemàticament el país i no ajuda en absolut a millorar res, encara que apugin l'IVA al 35%.
Aquest és el tema, una qüestió de justícia social, ja sigui que els impostos es recaptin a Espanya o Catalunya o Islàndia.
Això no mou les masses ni excita els sentiments ni enlaira les banderes, ja ho entenc.
Doncs justament és aquest el pacte (eufemisme, eh?) a revisar urgentment... El que fa una societat justa, es digui com es digui el país. I després, parlem de territoris. I si molt convé, de banderes i fronteres. Però després.
Somiar a construir un nou país amb els mateixos defectes fundacionals d'Espanya no porta enlloc més que a Espanya. Amb un altre nom, potser, però Espanya.
