La casta política, econòmica i militar que té segrestada la idea d'Espanya no té la més mínima intenció ni d'escoltar ni de canviar. Bé, alguns canvis sí que els tenen ja al cap: acabar d'una punyetera vegada amb l'anomalia autonòmica, aquesta distorsió que els impedeix gaudir de la mena d'unitat que els agrada, els excita i els convé.
Aquí ja anem entenent la idea, amb major o menor grau de radicalisme, amb mani o sense, amb estelada o sense: la crisi serà la tempesta perfecta per centrar Espanya, perquè la casta -incrustada fa segles al cor d'un Estat que no és ni ha estat mai de tots- torni a imposar el seu model. Cert que els més llestos dintre d'aquesta casta no tenen intenció de provocar, per no arriscar: detecten el perill. I segons com vagi la manifestació (aquí som especialistes en grans manifestacions que després desapareixen misteriosament en el Triangle de les Bermudes), mesuraran el to i els gestos. Res més. El guió romandrà inalterable: el tema no és més o menys Espanya, sinó qui fa nosa al poder d'una casta convençuda del seu dret a tenir tot el país als seus peus.
Per això hi ha cada vegada més gent que es va movent, que transpira, que fa suaus o radicals viratges, que dubta, que va donant-li voltes a la convicció definitiva: Espanya, en mans d'aquesta casta, no té remei. I no en tindrà. El dia que t'adones d'això comences a veure que tu et mous mentre molta altra gent es mou, amb infinits matisos. Per sort aquest és un país plural i divers: aquí rau una de les claus de la seva fortalesa i la seva feblesa. Però, amb els matisos i confusions que es vulguin i fins que ens aclarim, cada dia està una mica més clar que el passat és ja passat, que hi ha moltes coses a les quals en el futur respondrem amb un "no".
D'aquí a un parell de mesos veurem si ens hem mogut més o som al mateix lloc... Tot podria ser.
