Un govern "xulillo": 7 claus de la cimera europea

(29.6.2012) No sé vostès, però jo no tinc ningú que m'expliqui els secrets de les cimeres europees, el que es diuen uns i altres cara a cara, les partides de pòquer a les que juguen... Però tots tenim una mica d'imaginació, oi? I si està documentada i controlada, ajuda a fer-se una idea de com ha anat tot. 
Vàries coses, doncs ... 


1) Frau Merkel sabia que havia de cedir una mica, però collant els espanyols al màxim. Fa bé de no refiar-se'n de nosaltres gens ni mica: som un país trampós, el regne d'embolica-que-fa-fort. Catalunya inclosa. 


2) El govern Rajoy va fer bé una cosa que a Espanya és clau: cal saber posar-se "xul.lo". Provocar, arribar fins al límit, en la justa mesura, funciona. Sempre. Això ho han fet bé, ves per on. Si vas demanant caritat, en surts encara més afaitat. Si a sobre el president parlés una miqueta d'anglès, ja seria la repera. 


3) Al final, el resultat és que rescatarem la banca avalada indirectament per tots els espanyols, però apuntarem el deute a una altra llibreta. Tranquils, nosaltres pagarem també la factura. Es a dir, les coses són igual de catastròfiques per a la majoria i ens seguiran robant impunement, com des de fa anys. 


4) L'euro és el triomfador? Ni idea, depèn de què s'entengui per triomfar, oi? L'únic segur és que els ciutadans no han triomfat en res. Ni tan sols els alemanys, que ja els arribarà el dia, ja... I no me n'alegraré pas. 


5) Han fet més Europa els suposats líders europeus? Ni de conya, això no ho fan ni per casualitat. Ni quan tenen un mal dia o s'equivoquen. 


6) Vindran els "men in black"? No. Perquè no els cal moure's del despatx. La mítica i sagrada sobirania espanyola, sota mínims-mínims. O sigui que preparem-nos: cal encarregar banderes més grosses, per compensar. 


7) Ens diran què hem de fer? No, per suposat. Aquí fem el que ens dóna la gana, per allò de la sobirania, però mira tu quina casualitat que coincideix paraula per paraula amb un paperet que li van posar a Rajoy a la butxaca. Com aquella misteriosa carta de Zapatero. Et passes la vida somiant i lluitant per ser president/a i quan arribes a La Moncloa resulta que t'adones que els que manen són uns altres. Amb els que, a sobre, estàs en deute. I no saps com el pagaràs. O com el pagarà la societat. Un drama, sí.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes