(7.6.2012) Es de justícia reconèixer-ho. Hi ha (no sé si molta o poca) gent que aguanta això. Que ajuda cada dia (més o menys discretament) a que tot plegat no s’ensorri i que un tsunami se’ns emporti. També hi ha gent que no ajuda gens ni mica i d’altres, fins i tot, als quals els va perfecte que a una gran majoria li vagin fatal les coses. Però parlem avui dels bons, tot i les seves contradiccions i imperfeccions, que dels dolents ja en parlem prou per desgràcia...
La gent que aguanta això és la de Caritas o la dels serveis socials dels ajuntaments, la gent que hi ha al darrera de projectes extraordinaris com el Rebost i els que hi col.laboren. Alguns polítics, sobretot locals, que han entès que ara toca no deixar caure més gent en el buit i intenten fer mans i mànigues per arribar a tot arreu, cosa no gens fàcil. Les persones que hi ha al darrera de tantes i tan bondadoses iniciatives solidàries, els que donen el que poden i no ho anuncien als quatre vents ni ho aprofiten per fer publicitat. Els empresaris, pocs però boníssims, que no obliden quina és la seva funció social, a més de la legítima ambició de guanyar diners o tirar endavant un negoci. Els que intenten pensar noves coses, noves maneres de fer les coses i fer petits o grans miracles quotidians. Els que lluiten per canviar la brutal, ignominiosa injustícia del sistema hipotecari espanyol, concebut per aixafar a qualsevol persona que se li posi pel davant, excepte promotors, especuladors, taurons de les finances o mega-deutors amb els quals sempre hi ha un acord possible. La gent que fa una mica més del que li toca, que ha entès que això va d’arremangar-se, de resistir, de ser solidaris, que no ens en sortirem de cap altra manera.
Hi ha dies, quan veus el panorama que ens han muntat (els poderosos, els espavilats, els inconscients, els ingenus, els ambiciosos, els lladres…), quan veus com les víctimes van caient (amb major o menor grau d’innocència), no pots evitar pensar una mica en tota aquesta gent que ho aguanta tot, que apuntala coses aquí i allà, que pateix però no perd l’esperança ni les ganes.
Sort en tenim. Gràcies a ells i elles, aquesta societat no se n’ha anat encara pel desaigüe.
 Es de justícia reconèixer-ho. Hi ha (no sé si molta o poca) gent que aguanta això. Que ajuda cada dia (més o menys discretame...){kind=link}