En aquest país no sé què ha de passar perquè
es declari una emergència nacional. A les pel.lis americanes ho tenen clar, hi
ha allò del Defcon 3, 2, 1… Sí, sí, són només pel.lícules d’entreteniment i no
convé fer-ne massa cas, val. Però això nostre fa temps que és una esperpèntica
pel.lícula de por i així seguim, directes cap a l’abisme. Això sí, amb alegria,
xivarri i cops de roc a tort i a dret. A veure qui és l’últim a caure! Aquest
és un dels nostres jocs predilectes, encara que abans hagi caigut el país
sencer.
Fa anys que em vaig prohibir elogiar en Felipe González (ja se sap, les
decepcions…), però tot i que li agrada amb desfici això de donar grans titulars
i anar pel món de gran estadista, el cert és que quan l’escoltes dir que estem
en una autèntica emergència nacional (o estatal, si convé) te n’adones que poca
gent diu les coses pel seu nom i veu el que està passant.
Hi ha dies que sembla no que s’hagi declarat la III Guerra Mundial,
sinó que l’hem perdut abans de començar.
Més que res perquè en aquest país no
tenim massa clar ni que estem en situació d’emergència ni que a vegades cal
aparcar les diferències, els partidismes i les tàctiques. Però això, a Espanya
(i lògicament a Catalunya) és demanar massa. Aquí les coses no van així. No
tenim la fortalesa democràtica suficient com per parlar de Bankia allà on
tocaria, al Congrés, amb llum, taquígrafs i totes aquestes coses. Encara que és
evident que estem davant una emergència total, no hi ha tampoc cap mena
d’intenció de declarar la
Defcon 2 (o ja hauríem de pensar en la Defcon 1?). No hi ha pressa
per mirar de sumar alguna cosa (idees, forces, ganes, el que sigui) i fer front
al desastre que s’està acabant de dibuixar a l’horitzó.
Res, autista com de
costum, la política espanyola continua igual. I no diguem el món financer (que
també viu en una altra dimensió), aprofitant que la política està perduda en
les seves coses i que la situació va tendint des de fa quatre llargs anys cap
al caos més absolut, notablement agreujat des de mitjans de 2010 i acabat de
rematar amb l’actual govern... Hi ha molts, massa, moments que es fa evident
que entre nosaltres i el desastre no hi ha res. En fi, que segurament és cert
que aquest país no té remei ni vol tenir-ne.
