A Espanya aquestes coses no passen. Tampoc a
Catalunya, és clar: fa uns cinc o sis segles que ens anem assemblant...
Molt excepcionalment, però molt, a vegades s’arriba a
acords amplis en temes dramàtics o simbòlics. Però no és la norma. No ho ha estat ni amb el terrorisme! Aquí impera el curt
termini, el soroll mediàtic, el repartiment de culpes a tort i a dret, la vella
i coneguda tàctica quotidiana de fer la traveta a veure qui ensopega. La culpa
és de tothom i de ningú alhora. Fins i tot de la pròpia societat, no massa
interessada en la cosa pública, més enllà de les aparences.
De tant en tant,
tothom coincideix en què cal arribar a grans pactes d’Estat o del que sigui,
però grans. Ara, per exemple, hi ha a la societat una creixent demanda de grans
acords. No és un tsunami, no hi ha manifestacions als carrers o les places.
Però, entremig del desànim col.lectiu, apareixen de tant en tant algunes veus.
Algunes enquestes ho reflecteixen també, amb certa freqüència: posin-se d’acord
en les qüestions bàsiques, aparquin els interessos partidistes per a avui o per
a demà, tinguin generositat, visió de futur, facin història…
Res, ni cas.
Tàctiques, les que vulguis. D’estratègies, orfes, per variar. També és cert que
el propi sistema polític, la maquinària que s’ha anat muntant en les darreres
dècades, dificulta molt la gestació d’acords profunds i que perdurin. Si tot es
planteja en clau escenogràfica, si la norma és qui fa més soroll o arreplega
més titulars, si res ni ningú no premia als que siguin capaços de donar el pas,
seguirem com fins ara, a no ser que un terratrèmol pavorós destrueixi en vint
segons mitja Espanya. Clar que, segons com es miri, potser ja està destruïda,
sense fer tant soroll ni tanta pols... No sé, a la vista del paisatge devastat,
jo diria que ja va essent hora… (Diari de Terrassa, 17.05.2012)
