El cas del verb saquejar és ben curiós. Si volem conjugar-lo bé, necessitem un verb que li faci de parella. En català i castellà, el més escaient és, sens dubte, és el verb pagar. La gràcia de l'assumpte és que si dius, per exemple, "ells saquegen", l'equivalent en l'altre verb és "nosaltres paguem". En totes les llengües funciona igual: sempre que algú saqueja n'hi ha un altre que és saquejat. No és el mateix cas del verb respirar, per posar un altre exemple, que no fa mal a ningú. Però en català i castellà el verb saquejar té característiques que el fan molt singular.
Ho veiem aquests dies amb els milers, milers i milers de milions de diner públic que està devorant (o comprometent, que dirien els tècnics) la banca. Just els que ens farien falta per al benestar o per ajudar una mica a crear feina, si els milions que defrauden tinguéssin el detall de pagar el que deuen i els governs tinguéssin a bé demanar-los-ho amablement... Però la política és qüestió de prioritats: primer la banca, per allò del risc sistèmic, que espanta força, abans que els ciutadans. Aquests, si se'ns moren, encara ens estalvien uns calerons en hospitals i pensions...
D'això, en cristià, se'n diu saquejar. Més exactament: una de les majors operacions de saqueig de fons públics de la història. Portem patint-la des del 2008, ja queda poc per al final: el calaix aviat estarà buit.
Ens escandalitzem amb els Millets, amb els "eres" andalusos, amb la Gürtel i totes aquestes coses. O amb els que et roben el cotxe o la cartera. Però són peccata minuta. Pecats venials, al costat d'aquesta gegantina i desvergonyida estafa que ens intenten convèncer que és pel nostre bé. I si no ens ho acabem de creure, aviat enviaran Grècia als inferns, com a escarment i advertiment: les coses encara poden ser pitjors. I aquí estem tots, via impostos o via el que sigui, finançant un expoli col.lectiu de dimensions estratosfèriques. I no passa res: el problema és que no fem prou reformes, que no retallem prou.
Comptablement, tenen raó: si s'ha de tapar tots els forats immobiliaris i banquers, no queden diners per a la resta. Dos i dos, quatre, clar. O dos menys dos, zero.
