No m'imagino que 3 de cada 4 ciutadans marxin mai de veritat, ni molt menys. Ja ho anirem veient amb el temps, si organitzem una diàspora de veritat o només amb comptagótes. El cert, però, és que només pots recomençar de veritat si te'n vas, si tanques la porta del tot, si no arrossegues res. Es una veritat tan antiga, amarga i dura com el món, que tots més o menys sabem en el fons. De moment el que queda és l'evidència de la manca d'horitzons per a una immensa majoria a la qual ja no li diu res tot aquest festival de reformes, de salvaments bancaris, d'impostos, de recentralitzacions i altres mandangues: la majoria està en una altra dimensió, molt allunyada de l'agenda política. Potser quan arribi la vaga s'hi apuntarà força gent, ja ho veurem. Però d'entusiasme i esperit lluitador, ni rastre: sabem que no funcionarà.
La història real de la gent condemnada a resistir va per una altra banda, per la necessitat de buscar-se la vida, de recomençar, de tenir el que necessiten les persones i les societats. Esperança i somnis, que mouen més coses de les que ens pensem. Just el que aquest país no dóna ni donarà en molt, molt de temps. Per això hi ha tanta gent que s'està declarant independent sense gaires escarafalls ni banderes, que està desconnectant, que juga amb la idea d'anar-se'n. El forat que comença a aparèixer no trigarà a fer-se evident i a empassar-se algunes o moltes coses..
