Ni és el primer banquer
ni l'últim que veiem plegar després d'haver-se embutxacat xifres espectaculars. Hi ha diferents graus
d'escàndol, clar: no és el mateix quan això passa en entitats que d'una o altra
manera salvarem entre tots (per a això no faltaran mai diners, oi?) o en bancs
que fan el seu propi camí i responen davant dels seus accionistes. Clar que amb
la tranquil.litat de saber que, si el negoci peta, la societat sencera
respondrà: ja ens explicaran una vegada més aquell conte tan bonic del
"risc sistèmic" i ens creurem que podem deixar fer fallida milers
d'empreses productives, però mai un banc o una caixa...
Aquest és el país que
hem fet en els darrers vint o trenta anys: les pensions escandaloses són només
la cirereta del pastís que pagarem -a no ser que els maies s'equivoquéssin amb
la seva predicció de la fi del món per al 2012- les properes dues o tres
dècades. Clar que en Rajoy té problemes per trobar alts càrrecs, si els vol
pescar a la banca, a les aigües tèrboles de l'economia especulativa, a les
grans corporacions... Evidentment, l'honor de servir la pàtria és poca cosa si
has de renunciar a un o dos milionets anuals i una pensió daurada, a més
d'altres complements que ajuden a arribar a final de mes.
I per rematar la
visió depriment del paisatge corcat que va sortint a la llum pública, la
pregunta del milió d'euros: ningú no se'n va adonar mai? Ningú no va poder fer
res? I ara, a més d'escandalitzar-nos inútilment i d'enganyar-nos jugant al joc
de buscar els dolents de la pel.lícula, tampoc no s'hi pot fer res, oi? Doncs,
res, anem fent, que anem bé i acabarem millor...
