Potser la dreta guanyarà les eleccions del 20-N, tot i que em costa resignar-m'hi, però aquest no serà un país de dretes. Menys ara que mai, quan es complirà allò de l'acudit: "ets més tonto que un pobre de dretes". Bé, en realitat era "obrer de dretes", però quants obrers queden? En fi, que aquest serà com a molt un país que deixa guanyar la dreta. Per depressió profunda, per decepció, per frustració. A la qual cosa cal afegir-hi l'entusiasme dels seus votants, que porten vuit anys d'excitació permanent: no ens equivoquem, hi ha gent que sap fer les coses...
Però sempre ens quedarà un consol. En certa manera, hem fet la famosa revolució pendent. Hem aconseguit ser un país d'extrema esquerra, absolutament radical i revolucionari, sense trencar ni un sol plat. Acabem de nacionalitzar la banca: primer les caixes, sí, però ja vindrà la resta, no patim. Amb un parell de "frobs". Hem rescatat la banca, i la rescatarem tota aquesta dècada, mentre anem resignant-nos al destí fatalista de persones, empreses (les bones i decents, que no són tantes) i famílies.
La banca és nostra, avalem les seves pèrdues i estem decidits a fer-les també nostres: els bonus i les pensions, no, que l'avarícia és molt dolenta i aquí som generosos com el que més. Que ens portin la factura, que estem disposats a allò tan heroic de sang, suor i llàgrimes. I si cal, per fluïds corporals no quedarem.
Ah, que resulta que ho fan també els francesos, alemanys o americans? Sí, sembla que fan el mateix, i no els sortirà de franc tampos, però en realitat estan posant les bases del seu domini en les properes dècades. Ja recuperaran alguna cosa, una vegada més, amb els nostres diners. Aquí, si cal, aguantem Europa sencera sobre les nostres espatlles, oi que sí?
Vaja, que hem fet la revolució, hem nacionalitzat i socialitzat la banca i el que ha fet falta (el futbol ben aviat, però amb alegria, que això és intocable) i ni ens n'hem adonat. Ens mereixem un monument i ens l'acabaran fent, segurament pagat per nosaltres mateixos. A crèdit, si molt convé. I amb marbre de Grècia, que és de la família. Però estem fent història.
Com Leònides i els seus tres-cents espartans. Tot i que, ara que hi penso, millor ni me'n recordo del seu monument a les Termòpiles...
