És la nova música. Bé, nova, nova, no n'és gens: el que passa és que ara sona cada vegada més estrident i descarada. La culpa és de les autonomies. Dels regnes de taifes. Del "¡Viva Cartagena!". De Catalunya, sobretot de Catalunya, la pàtria de les retallades, més que d'Euskadi: com que hi ha una guerra per guanyar, l'Estat li finança una crisi molt més dolça que a la resta. Que el deute ens ofega? La culpa és de les autonomies, tot i que el 70% és de l'Estat. Que puja l'atur? El mateix: les autonomies. I si plou o hi ha sequera, ja ens podem imaginar qui serà el culpable...
Tot i que si som una mica assenyats, podrem precisar fàcilment de qui és realment culpa: no de les autonomies de l'Estat, sinó de l'Estat de les autonomies.
És a dir, l'Estat amb majúscules, dissenyat de qualsevol manera, caòticament, al llarg de trenta anys. En el qual, la "culpa" és de la despesa en sanitat i educació, traspassada a les autonomies, i que significa un 60% del seu pressupost. A més, clar, de la manca incomprensible d'una visió i una comptabilitat de conjunt, estatal. La cosa va de retallar uns 16 o 20.000 milions com sigui, mentre anem salvant bancs i caixes, comprant avionets i tanquets, fent la guerra a Líbia o l'Afganistan i, sobretot, gastant milers de milions cada any en l'AVE, que ni serveix ni servirà per a res. Bé, sí, d'útil sí que n'és: més AVE igual a més Espanya. I això no té preu, clar: Madrid a tres horetes de tota la península, aquesta és la clau.
Tanmateix, ni així no se'n sortiran de fer un Estat centralitzat viable i ben muntat. Ni així. Ni n'han sabut ni en saben, però per diners que no quedi.
Però com que admetre això seria impensable, li hem de carregar el mort a algú. Les autonomies eren la solució fa trenta anys, una fugida cap endavant, el "café para todos". Doncs ja no: ara són el problema. Europa era la solució i l'esperança? Ara que cadascú s'espavili i ja veurem quan tot acabi de petar.
Al final, per als reformistes, els federalistes o els regeneracionistes, que són quatre gats, el que sempre surt al final és el fanatsma de l'Espanya eterna. La del turisme, la del totxo, la del nacionalcatolicisme, la que ha estat incapaç de construir un estat sòlid en tres -tres, sí- segles, i que també ha fracassat dramàticament com a país capitalista modern. Un èxit espectacular, vaja. Si busquen culpables, ja saben.. N'hi ha 17 per triar i remenar. Dels quals culpables, un que comença per C té tots els números...
