Fa anys, molts anys, el guió del setembre estava escrit i era al mateix temps una mica estressant i molt reconfortant: tornada a la normalitat, a l'ordre natural de les coses... S'acabaven les vacances, els alumnes tornaven a les aules, el curs laboral recomençava on s'havia quedat... El futur s'assemblava a la idea que teníem tots del futur: era previsible, estable, lògic, normal. Clar que passaven coses imprevistes, evidentment que sí, però formaven part del capítol de les excepcions: no feien altra cosa que confirmar la regla. L'agost era la pausa merescuda i ben guanyada, el setembre era el temps de reprendre les coses on les havíem deixat, i estava força clar què portarien l'octubre, el novembre, el desembre... I així fins al proper estiu.
No ha estat pas així, ni molt menys, durant tota la història de la humanitat, però posem que la descripció és força vàlida des dels seixantes fins a finals de la primera dècada del segle XXI. Previsibilitat: sona una mica estrany, sí, però és just el que generava endorfines, sensació de seguretat, d'evolució, de millora, de progrés, d'estabilitat.
Doncs a fer punyetes, ja no és previsible ni la setmana que ve.
Un canvi cultural brutal és el que hem anat païnt amb dificultats, a mig camí -ja em perdonaran, però no hi ha manera més fina de dir-ho- entre l'estrenyiment i la incontinència intestinal . Demà comença el setembre, el quart setembre des dels temps surrealistes de la desacceleració econòmica, i no en tenim ni idea de què ens portarà. O sí. Perquè l'agost ha estat absolutament revelador, per a qui vulgui veure per on van les coses, si és que encara no se n'havia adonat: ja no podem esperar el setembre d'abans, un punt nostàlgic entre la dolçor de l'estiu i la represa de la normalitat, sinó el dragon kahn de la nova normalitat, de la confusió, dels temors més que raonables...
Pessimisme? Catastrofisme? No, realisme cru. Que és la única manera d'agafar forces no només per no fer-nos-ho tot a sobre a la primera baixada (continuem amb l'escatologia, no té remei, res no ho descriu millor) sinó per tornar a construir el futur. Si ens deixen, que no hi ha manera...
