Hi ha cançons que capturen una part de l’esperit d’una època. Quan sonen, encara que faci molt de temps que no l’hagis escoltat, reviuen velles emocions. Es el cas del “Canto a la libertad”, d’aquest estrany cantautor i polític que es deia Labordeta i que, ja sense motxilla ni guitarra, se n’ha anat a algun lloc més enllà de les muntanyes… No és pas poca cosa deixar, com a testimoni del seu pas per aquest món, un himne. Però alguna cosa més devia deixar aquest home entranyable i murri, que a vegades tenia cara d’emprenyat. Els seus viatges amb motxilla per les Espanyes: televisió amb majúscules. O l’exemple d’aquell extraordinari moment del parlamentarisme hispànic i el seu vibrant “¡A la mierda!”: va retratar una manera cridanera i barroera, destructora, de fer política des dels escons… O moltes de les seves actuacions com a diputat, que esdevenien singulars ventades d’aire fresc, signes de que no és impossible metafísicament fer política d’una altra manera. Era excepció i no norma. Transmetia uns valors que estan en el rerafons d’aquell himne: dignitat, veritat, decència, utopia… Per això molta gent l’admirava, al marge de compartir o no les seves idees. Per això la seva veu i les seves cançons han quedat associades a moments de lluita cívica, de protesta.
I allà seguiran, al petit Youtube que molta gent porta amagat al cor…
Més les paraules i la música que no l’activitat política, que s’anirà oblidant ràpidament perquè no deixa de ser una mena de matèria consumible i desgastable: només quedarà com una nostàlgia, la d’altres maneres de fer política. “Habrá un dia en que todos al levantar la vista…” deia la cançó. Sí, un dia, potser sí, però molt, molt llunyà… El rondinaire i lúcid Labordeta avisava, quan ja estava començant a anar-se’n, que no són bons temps per a la utopia d’aquella terra anomenada llibertat…
