Sí, a Madrid hi ha
gent molt dolenta, decidida a enfonsar com sigui qualsevol aspiració
catalana a ser alguna cosa més que una mena de Franja de Ponent: un
espai residual, amb una mica de folclore lingüístic i para de
comptar. Sí, a Madrid l'àngel de la guarda Marcelo ha fet de les
seves, acompanyat dels efectes diabòlics del “florero” de la
Camarga, dels conspiradors “saragossans”, de les “alícies”
al país de les meravelles, les ex novietes emprenyades i tot el que
es vulgui…
Però, com deia
Maragall (i ni els seus no van voler escoltar), vostès tenen un
problema i aquest problema es diu 3 per cent.
Un problema que
començava a un palau, el de la Música, continuava a un altre palau,
el de la Pujolaritat, i estenia les seves xarxes arreu de Catalunya i
part de l'estranger, sense massa manies: des d'Andorra fins a
l'aznarisme i el felipisme, o el juancarlisme. El truc era un pacte
entre elits (si et portes bé et deixarem fer) a més d'una “patente
de corso”, que els monarques atorgaven generosament als corsaris a
canvi d'alguns petits favors.
Maragallades? No,
no anava tan desencaminat…
Aquests dies, amb el
judici del cas Palau (el de la Música, però també l'altre), es veu
clarament que no tot el mal està a Madrid: aquí també teníem una
monarquia corrupta que aspirava a perpetuar-se al tron i que va
deixar un hereu temporal, provisional, mentre preparava el terreny
per consolidar la dinastia pel bé de la pàtria.
Aquí està el nus
que bloqueja el futur del catalanisme (paraula que s'ha perdut pel
camí aquests darrers anys), un nus que caldrà deslligar abans de
“passar pantalla”. Això és el que s'havien volgut estalviar
tots els que jugaven al joc del tres per cent i van abraçar
l'independentisme com a única esperança de sobreviure al naufragi.
Aquesta és la clau
de la fugida cap endavant d'Artur Mas, que es va creure que era
Moisès, quan en realitat era només el masover, el que guardava la
finca fins que fos el moment de l'autèntic hereu.
Llàstima per aquest
president digne que és en Puigdemont, però el que necessita el
catalanisme, abans de continuar, és fer neteja: judicial i
simbòlica. Després de la catarsi del tres per cent, que no és
culpa de cap malvada bruixa madrilenya, vindrà una mutació
imprescindible. I ja veurem. Però ara per ara aquesta herència (la
famosa “deixa” de Pujol) és una llosa.
Per cert, com ja
imaginava Tarradellas, que el 1985 -i abans- tenia claríssim qui era realment el
personatge...
